Els debutants també tenen molt a dir en un Festival. Deixant enrera la ressaca de la inauguració, comença pròpiament el Festival durant la segona jornada. J.C. Chandler i Paula Markowitch són els escollits, sense oblidat algunes sorpreses que tenen lloc a la Secció Panorama.

Segona jornada i la Berlinale acull el debut de J.C. Chandler a la direcció. Margin Call és un thriller que ens narra les 24 hores crítiques que va passar la indústria financera l’any 2008. L’acció comença amb un acomiadament massiu en un gratacels de Wall Street, només queden els millors i la resta són acomiadats sense pietat i sense consideració per tots els anys que han passat a l’empresa. Kevin Spacey és un dels executius que aplaudeix sense escrúpols el canvi  i encoratja als supervivents a aprofitar l’oportunitat que tenen al davant. Un d’ells és Peter Sullivan (Zachary Quinto), jove analista de la firma capaç de provar que el desastre econòmic és imminent. L’alarma salta una nit en què es troba sol, i convoca a supervisors, directors i president de la companyia. Com reaccionar? Quines decisions prendre i com salvar les responsabilitats? S’ha de vendre i intentar traspassar totes les hipoteques escombraries a qualsevol preu, malgrat el risc de col·lapsar el sistema financer.

Kevin Spacey a Margin Call

La crisi econòmica ha estat el primer plat de molts telenotícies en els darrers 3 anys. A Margin Call arriba a les grans pantalles, sense voluntat d’inventar res de res, sinó de reflectir el que ha passat i el que encara està passant. J.C. Chandler proposa un thriller interessant, construint l’acció de manera progressiva i amb habilitat per fer transcórrer l’argument sense cansar l’espectador amb plànols innecessaris. Sens dubte la pel·lícula es beneficia de tres grans interpretacions: la de Kevin Spacey en el paper de l’executiu dedicat en cos i ànim a l’empresa, la de incommensurable Paul Bettany, absorbit en la cerca de solucions i en darrer lloc un magnífic Jeremy Irons, com sempre eficaç davant qualsevol personatge. El resultat és un film efectiu i que fa reflexionar sobre la factura que passarà la crisi del sistema capitalista durant la primera dècada del 2000.

I a segona hora una altra debutant, Paula Markowitch amb El premio, pel·lícula que ha deixat prou dividit el públic assistent. La pel·lícula es focalitza en una nena, filla de dissidents polítics a l’Argentina de la dictadura, que viu amb la seva mare en una barraca de la costa mentre esperen que arribi el pare i passi la tempesta política. Per tal de no captar l’atenció, la nena ha de fer un canvi d’identitat davant l’escola, però la seva innocència a l’hora de fer una redacció pot fer perillar greument la seva situació. Després de triomfar com a guionista a la Berlinale (Lake Tahoe, a la secció competitiva l’any 2008), Markowitch recorre a una història autobiogràfica. Si bé es tracta d’una pel·lícula que conté grans dosis de poètica en la seva posada en escena, es perd en el moment en què ofereix seqüències llargues que no aporten res i no aprofita les oportunitats en què realment pot esclatar el conflicte. Suposa, això si, el descobriment de la jove actriu Paula Galinelli Hertzog en el paper de la filla, que assisteix a la problemàtica des de la innocència i el joc, sense ser conscient de fins a on poden arribar les conseqüències dels seus actes. La infantesa robada per la dictadura i la manipulació del desconeixement quan la filla del dissident es pot convertir en la seguidora del règim.

Paula Galinelli Hertzog

Però no només de Secció Competitiva viu el Festival. Passejar-se per la Secció Panorama també pot comportar bones i grates sorpreses. Celine Sciamma ha sorprès i emocionat al públic amb Tomboy, la història d’una nena que té una aparença masculina o més aviat d’un nen que creix en un cos de nena. Mentre els pares accepten aquest fet amb naturalitat, estimant la seva filla tal i com és i sense cap tipus de pressió perquè potenciï la seva feminitat, ella –o ell- es troba atrapada quan els seus nous amics la confonen amb un noi. S’adapta al grup com a tal i fins i tot intima amb una nena de la qual s’enamora. La mentida i l’ocultació del propi gènere quan fins i tot la protagonista no té clar exactament que és. La natura li ha imposat un sexe i la societat un rol, però la seva manera de sentir és totalment contrària. El conflicte és interior, però sobretot social. No veiem un personatge incòmode per tenir una aparença masculina, sinó el patiment perquè la societat la descobreixi tal com és, amb les conseqüències d’infelicitat què això pot comportar. La directora confessa que ha fet la pel·lícula que volia fer i que la seva protagonista no difereix gaire del personatge. Parla amb sentiment, i de la mateixa manera ha rebut els aplaudiments del públic assistent.

Zoé Herán

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies