Arriba al Teatre Borràs de Barcelona el fenomen teatral argentí que triomfa a tot el món. La família i la convivència. Una història que t’atrapa pel seu contingut i per la seva forma. Teatre de cop de puny a l’ànima i somriure a l’estómac.

El caos entra dins de la llar. Una família on tothom vol marxar però ningú vol ser exclòs. Dependència emocional i retrets soterrats provoquen una col·lisió d’interessos que porten cap a la violència domèstica. La desestructuració a poc a poc va deixant veure un reguitzell de personalitats i caràcters que mantenen unes dependències familiars un tant nocives.

L’espectador se sent capturat per les urpes d’una funció directa i fresca. Els components d’aquest nucli familiar se senten engabiats, com a lleons captius que no gosen alliberar-se. Perquè això ens despulla d’identitat. I ens sentim orfes i desvalguts. La família com a parany, éssers lliures esclavitzats per un passat que no s’atreveixen a superar. Una mena d’anarquia monàrquica on cadascú campa al seu aire pres de la seva vinculació sanguínia.

Tot i la multitud de personatges els seus moviments i intervencions esdeven d’una naturalesa pura i impròpia del teatre, d’un realisme esfereïdor i costumista que permet una dinàmica elèctrica i divertida. Una història d’una duresa colpidora vestida amb un humor quotidià i punyent del que els seus portadors no en són conscients. Perquè darrera d’ell s’instal·la l’egoisme i la dificultat per comunicar-se. Però si el text esdevé el punt més fort de l’obra, el no-dit et col·lapsa la digestió i et glaça l’ànima.

Araceli Dvoskin (Àvia), Miriam Odorico (Meme), Inda Lavalle (Verónica), Tamara Kiper (Gabi), Lautaro Perotti (Marito), Gerardo Otero (Damián), Gonzalo Ruiz (Hernán) i Jorge Castaño (Metge) ho borden. Una homogeneïtat interpretativa de tot l’elenc que excel•leix encara més la força de l’obra. L’arc de transformació dels personatges els fa créixer. Els matisos que tots ells van traspuant els doten d’un realisme poc comú. Els fa grans i fa gran la història. I és que, segons explica Claudio Tolcachir, el director, el procés d’escriptura va tenir una part d’improvitzacions i exercicis de composició dels personatges, les seves característiques i els seus vincles fins arribar al text definitiu. D’alguna manera aquesta construcció coral enriqueix i enforteix el devanir de la trama. Les diferents condicions i personalitats dels personatges s’acumulen en un espai que no et deixa respirar. Perquè tot envaeix les mancances de l’altre. Perquè ningú pot viure lliurament, perquè ningú sap escapar-se.

Buscar un punt feble o un però a aquesta obra ha esdevingut una cerca sense troballa. Hom té la impressió de trobar-se davant d’un teatre d’essència. Un gran text i una escenografia austera, on la il•luminació s’encarrega de crear l’ambientació i les localitzacions adequades. Una història trencadora que qüestiona rols familiars. On culpabilitat i responsabilitat vesteixen els propis nus. On l’element cohesionador sovint és un mer artifici. Una creença limitadora que no et deixa créixer i avançar. Brollen l’egoisme personal, la irresponsabilitat i l’amor no obtingut. La immaduresa i la dissort passegen plegades. Riures i silencis. TEATRE en majúscules.

[Rating: 5]


Es pot veure a: Teatre Borràs
Text: Claudio Tolcachir
Intèrprets: Araceli Dvoskin (Àvia), Miriam Odorico (Meme), Inda Lavalle (Verónica), Tamara Kiper (Gabi), Lautaro Perotti (Marito), Gerardo Otero (Damián), Gonzalo Ruiz (Hernán) i Jorge Castaño (Doctor)

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies