Deu dies de cinema en un ambient que no serà precisament càlid: la Berlinale. Puntualment com cada any a mitjans de febrer. Enguany la 61ª edició, deixant enrere els números rodons de l’edició passada, els quals van deixar ben palès que les celebracions poden passar sense pena ni glòria. En aquesta ocasió comencem, però, amb un plat fort: els Coen. Els dos germans inauguren el certamen amb “True Grit”, una nova versió d’un clàssic del western. Veurem si les expectatives aquest cop es compleixen.
I és que la majoria de Festivals, especialment els de més renom parteixen d’una mateixa disjuntiva: catifa vermella o pel·lícules independents i avantguardistes? L’elecció no és fàcil i és per això que al final acaben oferint un poti-poti de seccions, especials i convidats que intenten fer les delícies d’un públic que consumeix tot el cinema pel qual no pagaria una entrada la resta de l’any i de la crítica que busca propostes interessants que segurament no arribaran mai a les cartelleres convencionals.
Aquest any Dieter Kosslick -director del Festival- ha tingut més tirada cap a la vessant més independent, restringint el desembarcament massiu d’estrelles de Hollywood –tot i que s’espera a Jeff Bridges, Colin Firth, Helena Bonham Carter, Kevin Spacey, Jeremy Irons, Liam Neeson, Vanessa Redgrave, Ralph Fiennes o fins i tot Madonna-. En aquest sentit és significativa la presència dels Coen, paradigma del cinema independent de Hollywood i artífexs d’una col·lecció de pel·lícules d’indiscutible qualitat i de pressupost inversament proporcional. L’estrena europea de la pel·lícula bé val els honors de la inauguració.
Al costat dels Coen, però ja amb aspiracions de recollir alguna estatueta, tres òperes primes: “Margin Call” de J.C. Chandor, film protagonitzat per Kevin Spacey y Demi Moore que ens acosta a les 24 hores més crítiques de la crisi financera del 2008, “El premio” de Paula Markovitch, història autobiogràfica sobre la por i la clandestinitat sota la dictadura argentina i “Coriolanus”, primera aventura de l’actor Ralph Fiennes darrere la càmera fent una adaptació de Shakespeare.
També en el marc d’una dictadura, però fora de competició, es podrà veure “The Devil’s Double”, on Dominic Cooper encarna a Uday Hussen, el fill del desaparegut dictador de Saddam Hussein.
Però sens dubte una de les sorpreses d’aquest any és la presència de tres pel·lícules en 3D en la secció oficial: “Pina”, la biografia de la famosa coreògrafa de cognom Bausch i que Wim Wenders ha rodat en format tridimensional, “Cave of Forgotten Dreams” de Werner Herzog, sobre les pintures prehistòriques a França i “Les contes de la nuit”, pel·lícula d’animació que incorpora siluetes creades fa gairebé un segle. Sembla ser que Kosslick tenia clar que el Festival no pot viure d’esquenes a l’èxit del cinema en 3D a les cartelleres.
Hi haurà també una trista absència: la del director iraní Jafar Panahi, que havent estat escollit membre del Jurat no podrà assistir per la seva recent condemna a sis mesos de presó. El Festival rendirà un sincer homenatge al director que l’any 2006 va guanyar l’Ós de Plata amb “Offside” i que un tribunal ha prohibit viatjar a l’estranger en 20 anys.
I més enllà de la secció competitiva, altres seccions que també prometen. En primer lloc, Panorama, la segona més important, amb un munt de propostes arribades de llatinoamèrica com “Medianeras” el debut de l’argentí Gustavo Taretto o “El Camino del Vino” de Nicolas Carreras. Panorama Special acollirà la segona entrega de “Tropa de Elite”, del brasiler Jose Padilha, guanyador de l’Ós d’or l’any 2008. A la secció més avantguardista, Forum, on es podrà veure “Ausente” de Marco Berger, “Ocio” de Juan Villegas o “Karen llora en el bus” de Gabriel Rojas Vera.
Escasa –per variar- la presència espanyola al certamen: únicament “Tambien la Llúvia” d’Iciar Bollaín, “Amador” de Fernando León de Aranoa i un documental “Escuchando al Juez Garzón”, l’esperat documental dirigit per Isabel Coixet.
El Festival clausurarà la seva edició amb l’entrega de premis el proper 20 de febrer. El Jurat presidit per Isabella Rossellini haurà de dirimir quines són les escollides, una decisió que, com sempre, serà qüestionada i controvertida.
Envía una resposta