Basada en una historia real, “The Figther” s’endinsa en el mon de la Boxa a través de la mirada dels germans Mickey Ward i Dickie Eklund. Un entorn familiar enverinat, drogues i problemes amb la llei són els entrebancs a superar per aconseguir la victòria en el quadrilàter i amb ella un motiu per sentir-se orgullós en una vida on els cops no venen necessàriament dels punys del contrincant.
Una història de superació, sense gaire atractiu en si mateixa, convertida en un guió solvent i dirigida sense gaire lluïment per David O. Russell. Nascut a Nova York, el director que va debutar l’any 1994 amb Spanking the Monkey, i després de Flitreando con el desastre va optar per un cinema més comercial amb Tres Reyes i Extrañas coincidencias, fa un pas endavant amb The Figther, apropant-se al cinema d’autor, però quedant-se a les portes. Tot i així, i malgrat la irregularitat en el ritme, hi ha dues coses que s’han d’agrair a O. Russell. Per una banda l’intel·ligent ús dels diferents tipus de càmeres, amb combats “televisius” molt realistes, i per una altra l’espai cedit a la interpretació.
Perquè si hi ha realment un cop mestre a The Figther aquest és el nivell de les seves actuacions. Des de la nombrosa, unida i asfixiant família capitanejada per una excel·lent Melissa Leo en el paper de la mare (impagable l’escena en que mare i germanes van a la “caça” de la núvia del seu fill/germà), fins el dedicat protagonista del film, Mark Wahlberg, passant per una irreconeixible dura Amy Adams com núvia del protagonista, i el gran tresor del film, Christian Bale, en el paper de boxejador, entrenador, drogoaddicte i germà.
Mark Wahlberg, que també és productor del film, va començar a preparar-se pel paper mesos abans de la primera data prevista de producció l’any 2007. El retràs en el rodatge no va descoratjar a Wahlberg, que va continuar entrenant fins al punt de convertir-se en el seu hobby. I mentre ell entrenava, el projecte veia com el director Darren Aronofsky (Cisne Negro) preferia penjar els guants per dedicar-se als tutús. Altres noms com els de Matt Damon i després Brad Pitt també van ser baixa com a possibles Dickie Eklund. Però no hi ha mal que per bé no vingui, i el temps extra d’entrenament de Wahlberg s’ha vist recompensat per una naturalitat sobre el quadrilàter digna d’admiració.
Però el guany més gran en aquest ball de canvis de dates i noms, és la incorporació en el projecte de Christian Bale en el paper de Dicky Eklund. Bale eclipsa al protagonista en una actuació que es mereix l’Oscar al que ha estat nominat. I és que no només s’ha hagut de tornar a posar a dieta per aconseguir el pes welter (entre 63,5 i 66,7 kg) del seu personatge, sinó que ha absorbit totalment la seva forma de moure’s i el llenguatge gairebé propi d’Eklund. Increïblement creïble, realment real. Què gran que ets, Bale!
Envía una resposta