A Diego (Quim Gutiérrez) el deixen plantat tot just cinc dies abans del casament. Lluny de desconvocar als convidats, es vesteix per a l’ocasió amb l’esperança que l’afortunada s’ho rumiï. Tot sol damunt l’altar ofereix un monòleg amb el que en posa en antecedents a l’espectador i deixa entreveure la sensibilitat que desprèn el personatge. Per tal d’animar-lo i ajudar-lo a superar la humiliant experiència, els seus dos cosins decideixen endur-se’l al poble on passaven els estiu d’infantesa i adolescència.
Daniel Sánchez Arévalo s’arrisca a l’hora de triar el títol de les seves pel·lícules. Res a dir en relació a Azul Oscuro Casi Negro, però pel que fa a Gordos i Primos, conviden a un prejudici erroni: creure que al darrere només hi ha una comèdia de sapastres i personatges passats de voltes a l’estil de Fuga de Cerebros. El plaer és descobrir que més enllà d’això, les pel·lícules de Sánchez Arévalo tenen molts matisos per oferir i uns personatges rodons interpretats per uns actors que saben estar a l’alçada.
El cas, però, és que els primers minuts de Primos despisten a l’espectador fent-lo creure que no veurà més que una comèdia esbojarrada. I és que d’entrada se’ns presenta la part més passada de voltes dels personatges, que reaccionen de forma histriònica i infantil a la plantada de la núvia. I no és fins que arriben a Comilles que els comencem a veure en situació. Allà es retroben amb dos personatges: Bachi, interpretat per un dels habituals de les pel·lícules d’Arevalo, Antonio de la Torre, personatge alcoholitzat i martiritzat perquè la seva filla es prostitueix i Martina (Inma Cuesta), el primer amor de Diego i mare d’un nen de nou anys.
La interacció dels tres cosins amb Bachi i Martina fa néixer tres fils argumentals: el retrobament de Diego amb Martina i el triangle que s’estableix quan apareix Yolanda (Núria GAgo), la noia que l’ha abandonat; els intents de Julian (Raúl Arévalo) per intentar l’acostament i reconciliació entre Bachi i la seva filla (Clara Lago); i finalment la similitud i enteniment entre el fill de Martina i el tercer cosí, José Miguel, dos personatges envoltats de pors i manies amb les que decidiran lluitar conjuntament. La pel·lícula va in crescendo gràcies al bon guió en el qual es recolza i als girs que van oferint els personatges.
El resultat és una comèdia dolça, tendra i amb certes escenes memorables i divertides –l’escenificació dels Backstreet Primos impagable!- per les que també traspuen uns tocs dramàtics que no queden pas deslluïts. El director càntabre es sent a gust fent comèdia, parlant de temes transcendents des de l’humor, tot deixant enrere la fredor d’Azul Oscuro Casi Negro i seguint amb l’estela iniciada per Gordos. Una pel·lícula força recomanable per riure i atrevir-se a deixar les pors enrere veient com les vencen els seus personatges.
Envía una resposta