Thérèse
8Valoració

La crítica de cinema ho té bastant clar, per molts dels entesos la millor pel·lícula del 2010 és “Uncle Boonme recuerda sus vidas pasadas”. Guanyadora de la Palma d’Or del Festival de Cannes l’expectació creada amb el film posa de relleu no només l’atracció generada  per les noves formes de fer cinema sinó també per temàtiques més tàntriques. De fet l’etiqueta de “cinema espiritual” se sent cada vegada més. Fins i tot l’altre Gran Premi de la darrera edició del Festival de Cannes, atorgat per un jurat presidit per Tim Burton, anava a parar al film francès “De dioses y hombres”, de Xavier Beauvois, centrada en la vida i mort de nou monjos en el seu monestir a Algèria.

Sembla que és el moment ideal doncs per fer de cercatresors i rescatar dels estants de la filmoteca un altre títol, inèdit al nostre país, que com “De dioses y hombres”, també va guanyar el Gran Premi del jurat a Cannes, també és una producció francesa i en comptes de per monjos està protagonitzat per monges, carmelites per ser més exactes.

Així, després de 25 anys des de la seva estrena a França, Karma Films recupera pel nostre goig una de les obres més importants d’Alain Cavalier, Thérèse, guanyadora de sis premis César inclosos el de millor pel·lícula, guió i direcció.

Thérèse retrata la vida de Thérèse Martin (1873-1897), més coneguda com a Santa Teresa de Lisieux, contemplant-la des dels seus 15 anys, desitjosa per entrar en el convent del Carmel, fins la seva mort per tuberculosi als 24, convertida en una santificable monja carmelita.

I marco en negreta el “retrata”, per que és precisament això i no una altre cosa el que fa Cavalier en la seva obra. Explicar, narrar o representar són verbs que resulten insuficients per definir el que aconsegueix Cavalier en un film on l’ús de les ombres fa recordar les obres pictòriques de Georges La Tour (a qui Cavalier va dedicar un documental), i en el que es prescindeix de tot allò accessori per centrar-se només en els protagonistes. I és que Cavalier opta per escenaris grisos, gairebé inexistents, per remarcar i emmarcar  l’acció sense caure en la teatralitat, utilitzant la composició ‘de’ i ‘entre’ plans per, entre murmuris i gemecs, crear el seu retrat no només de Thérèse, sinó també de tot allò que es cuina, com en una olla a pressió, a l’altre costat de les gelosies del convent.

Escenes com les de l’adoració al nen Jesús, o les del patiment de Thérèse, són només un parell d’exemples de tot un conjunt que, entre foses a negre i sempre amb aparent senzillesa, aconseguirà pertorbar, confondre i també seduir a aquell públic obert a “noves” experiències fílmiques.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies