Michael Winterbottom és d’aquells directors que no solen deixar indiferent. Al llarg de la seva prolífica carrera s’ha atrevit amb un munt de temes espinosos, la violencia, el sexe, la denuncia política, la tortura, la malaltia, la guerra… temes als que és capaç d’apropar-se tant amb un acurat formalisme com amb una descarada falta de complexes que solen deixar moments visuals memorables i que sovint han suscitat polèmica. En aquesta línea arriba aquesta semana a la cartellera la seva última proposta ‘El demonio bajo la piel’.
El film és l’adaptació de la novel.la de Jim Thompson ‘The killer inside me’ (1952), centrada en el personatge de Lou Ford, agent de l’oficina del sheriff d’un petit poble de Texas. Darrera un rostre impasible i una actitud servicial i basada en vells valors, amaga una personalitat psicòtica que s’aprofita de la confiança que genera en la gent per desfermar una violencia malaltissa i cometre assassinats sense cap remordiment. Una violencia que es desferma afectant a la seva promesa Amy (Kate Hudson), una prostituta a qui li ordenen expulsar del poble (Jessica Alba), al magnat de la construcció local i al propi Sheriff.
Com és propi en ell, Winterbottom s’apropa a aquesta historia amb autenticitat fent d’aquest el principal valor del film, amb totes les seves conseqüències. ‘El demonio bajo la piel’ és un film sobre la violencia, i coherentment violent. Winterbottom no la defensa, ni la justifica, però no es talla en mostrar més subtilment del que sembla a primera vista els mecanismes que mouen un pscicòpata maltractador. L’escena en què el protagonista apallissa el personatge de Jessica Alba, ha estat del més comentat des que el film es va estrenar als Estats Units, i és la mostra perfecta de que el director ha escollit el camí de ser cru fins on li cal per adequar-se al to del què està explicant. Una cruesa que desperta repulsa fins fer que l’espectador es senti com si ens estigués apallissant a nosaltres, però que a la vegada fa que el film resulti honest i sense maniqueismes en aquest sentit.
I en general, aquesta és la tònica de tota la pel.lícula que sap avançar a la perfecció d’acord amb el seu personatge principal. A estones pot semblar lenta, pausada, reflexiva, i de cop explota. D’aquesta manera el ritme de la historia i les imatges s’adeqüen perfectament a la personalitat d’aquest Lou que per fora sembla un tio insuls, normal, sumbís i amigable, però que per dins amaga una furia i una desempatia per aquells que l’estimen que de tant en quant esclaten amb terribles conseqüències.
Igualment, la interpretació del protagonista, Casey Affleck, sap ser impactant des de la contenció. Acompanyat d’una veu en off que ens transmet els seus contradictoris valors morals, el seu Lou Ford resulta inquietant des d’una aparença exterior enganyosa, un home en constant conflicte interior però que manté actituds molt subtitls de cara a fora, excepte quan el seu dimoni sota la pell el venç.
Segurament estem davant d’un d’aquells films que desfermeran crítiques i acumularan detractors pels seus moments de sexe i violencia, sobretot per les escenes de violencia contra les dones. Però intel.ligentment, el què Winterbottom ens està posant davant dels ulls pretén just el contrari, I és que com a espectador un pot sortir tocat de la sala però sobretot sortir pensant si sovint no som massa complaents amb la violencia al cinema. Allò que a vegades s’ha convertit en show i diversió, Winterbottom ens ho estampa com un cop de puny. Agradable de veure potser no és, però interessant i sincer sí.
Envía una resposta