Si com actor va ser i encara és xulesc i amb tendència a la violència, com a director mima la càmera, fixa pla perquè els actors s’hi puguin lluir i s’allunya del vertigen del moviment de càmera i del muntatge que està de moda a Hollywood com el clàssic que és. Semblava que es jubilava, però no, ens arriba un nou film i nosaltres, no volem que es jubili mai.
Clint Eastwood va néixer a San Francisco (Califòrnia) el 31 de maig de 1930. Clinton i Ruth, eren els seus pares. Sense massa poder adquisitiu, la família havia anat a parar a Oakland després de que el seu pare anés canviant de ciutat a la recerca de feina durant la gran depressió que va seguir al ‘crack’ de 1929. No li van poder pagar estudis superiors i Eastwood començar a omplir el seu currículum d’un munt de feines diverses que anaven des del llenyataire al paleta passant per pianista o bomber forestal.
Eastwood va començar a actuar als 25 anys en pel·lícules de baix pressupost on guanyava uns 75 dòlars a la setmana. La seva primera aparició significativa va ser en la sèrie de televisió “Rawhide” un temps després. No obstant això, va ser en 1964, quan en protagonitzar “Per un grapat de dòlars” de l’italià Sergio Leone, es va iniciar la seva carrera en el cinema, un paper que va arribar a les seves mans quan James Corburn va rebutjar participar-hi.
“Per un Grapat de Dòlars”, “La Mort Tenia un Preu” i “El Bo, el Lleig i el Dolent” conformen la trilogia del que popularment es coneix com l’Spaghetti Western. Dirigits per Sergio Leone aquests westerns tenien unes característiques pròpies ben definides com ara la parquedat en els diàlegs, gran plans oberts o enquadraments originals, la lentitud en l’acció, un cert enaltiment de la violència i l’excel·lent música d’Ennio Morricone.
Mercenari i antiheroi, aquestes són només dues de les paraules més usades per a descriure a aquest pistoler en que es va convertir Eastwood durant els inicis de la seva carrera com actor i que, a la vegada, s’ha convertit una icona del gènere. No se sap ni on va ni d’on ve però en una situació de vida o mort, voldries estar del seu costat i no pas contra seu.
L’any 1971 suposa un punt d’inflexió en la carrera d’Eastwood: enceta la saga de protagonitzada per Harry Callahan a “Harry el Sucio” i dirigeix la seva primera pel·lícula: “Escalofrío en la noche”. Harry Callahan és un inspector del Departament de Policia de San Francisco, amb la norma de no fer presoners i una habilitat mortal amb la seva Magnum 44. S’ha guanyat a pols el sobrenom de “Harry el Sucio“. I sigui trobant a assassins en sèrie que s’aparten de la norma o desarticulant bandes de crim organitzat, Callahan compensa la seva falta del que és políticament correcte amb fer el primer que li passa pel cap i amb un reglament moral totalment cuirassat. Un home de poques paraules que fa que les que diu comptin d’allò més com el seu famós “Alegra’m el dia” .
Amb “Harry el Sucio” (1968), Eastwood inicia un fructífera col·laboració amb el director Don Siegel, actuant en 5 films, entre els quals cal destacar “La jungla humana” (1968) i “Fuga de Alcatraz” (1979). Eastwood arriba a interpretar el personatge de Callahan fins a 5 vegades, a les ordres de diferents directors, arribant a dirigir-se ell mateix a “Impacto súbito” (1983).
Paral·lelament a la seva carrera com actor, Eastwood comença a iniciar-se en el món de la direcció i la producció. A finals dels 60 crea la seva pròpia productora, Malpaso Productions.
Com a director, Eastwood va aprendre molt dels directors que més l’havien influenciat: Siegel i Leone. Com hem dit debuta dirigint “Escalofrío en la noche” l’any 1971. A “Ruta suicida” coneix l’actriu Sondra Locke, amb qui inicia una relació, coincidint amb ella en diversos films i que suposaria la fi d’un llarg matrimoni.
Eastwood comença a destacar durant els anys 90 després de “Bird” i “Cazador blanco, corazón negro“. Més tard dirigirà la que per molts és la seva millor pel·lícula, “Sin perdón”, que s’ha acabat convertint en un clàssic dels western. La pel·lícula va ser guardonada amb un Globus d’Or al millor director i 4 Oscar, entre ells el de millor pel·lícula i millor director sent també candidat com millor actor.
En “Un mundo perfecto” es va dirigir a si mateix i va compartir cartell amb un dels intèrprets de moda en aquell moment, Kevin Costner, després d’això va filmar “Los puentes de Madison“, on la seva qualitat interpretativa es reafirma compartint cartell amb Meryl Streep.
Aquests ponts de Madison va suposar el trencament definitiu de l’Eastwood actor de Harry el Brut, amb el tipus dur sense sentiment. Eastwood es torna humà, compressiu, conscient de la vida i de la seva duresa. S¡enamora i és sensible en aquest film on viu una apassionant història d’amor adult amb Meryl Streep.
En “Medianoche en el jardín del bien y del mal” (1997) Clint dirigirà a la seva filla i en l’any 2000 al costat dels renombrats actors, Tommy Lee Jones, Donald Sutherland i James Garner, protagonitza i dirigeix “Space Cowboys“, segona pel·lícula més taquillera dels Estats Units aquell any.
“Mystic River“, pel·lícula que dirigeix en 2003, significa la tornada d’Eastwood al drama. Amb aquesta pel·lícula aconsegueix sis candidatures als Premis Óscar, entre elles millor pel·lícula i millor director, guanyant dos premis . De les 6 nominacions finalment “Mystic River” sen va emportar dos: al millor actor per Sean Penn i al millor secundari per Tim Robbins.
En 2004, dirigeix i protagonitza al costat de Morgan Freeman “Million Dollar Baby“, una excel·lent pel·lícula de tall dramàtic en la que repeteix l’èxit de “Sin Perdón“, i que li fa guanyar el seu segon premi Oscar com millor director, a més d’aconseguir el premi a la millor pel·lícula.
En 2006 torna a la seva faceta com director i dirigeix dues pel·lícules: “Banderas de nuestros padres” i “Cartas desde Iwo Jima“. Dues pel·lícules que expliquen la batalla de Iwo Jima des punts de vista diferents: el nord-americà la primera i el japonès la segona. “Cartas desde Iwo Jima” va guanyar el Globus d’Or durant el 2007 en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa. Eastwood va ser doblement nominat al premi al millor director, però no li va ser concedit.
A més de les seves facetes com actor, director i realitzador, Clint Eastwood compon discos de jazz i moltes de les bandes sonores de les seves pel·lícules.
Si com actor va ser i encara és xulesc i amb tendència a la violència, com a director mima la càmera, fixa pla perquè els actors puguin lluir i s’allunya del vertigen del moviment de càmera i del muntatge que està de moda a Hollywood com el clàssic que és. “No deixaré que vuit milions de menjadors de crispetes em diguin el què he de fer” – ha dit i és paraula d’Eastwood.
Al 2008 dirigeix “El intercambio” amb Angelina Jolie com a protagonista i “Gran Torino”, l’últim film en què hem pogut veure actuant davant de les càmeres. El guió de la pel·lícula va arribar a Malpaso l’any 2007. Robert Lorenz, soci i gran amic del director, va rebre el manuscrit signat per Nick Schenk, un guionista debutant. Es va interessar en ell, doncs tocava alguns dels temes que han obsessionat a Eastwood durant els últims anys: les seqüeles de la guerra, el racisme, la religió i les relacions familiars.
Quan Eastwood va decidir dirigir la pel·lícula, va començar a buscar un protagonista. No obstant això, el personatge de Walt Kowalski semblava fet a la seva mida: un veterà de la guerra de Corea, d’origen polonès, un obrer retirat d’una planta de la Ford. Un vidu solitari a qui els seus fills volen manar a una llar de jubilats i els seus néts no respecten. Viu en un barri ara habitat per immigrants llatins i asiàtics i renega d’ells en tot moment. L’única cosa que li dóna felicitat és el seu cotxe, un Gran Torino model 72 que guarda com un tresor en el seu garatge. “¿No t’has donat compte de què, de tant en tant, et pots trobar amb algú amb qui no hauries de ficar-te? Aquest sóc jo”. – diu Walt Kowalski, un tipus dur, com no.
L’any següent i com si no necessites descansar, Eastwood ens portaria “Invictus”. Basant-se en la novel·la de John Carlin ‘The Human Factor: Nelson Mandela and the Game that Changed the World‘ (‘El factor humano: Nelson Mandela y el partido que cambió el mundo‘), Clint Easwood ens porta l’inici de la presidència de Nelson Mandela i com va utilitzar un esport com el rugbi per apropar les dues races. Amb Morgan Freeman coma Nelson Mandela, Eastwood ens porta un film ple d’èpica on s’allunya una mica del seu cinema habitual els últims anys.
Aquest 2011, amb 80 anys ja complerts i amb un film en la reserva de la pre-producció ens arriba “Más allá de la vida” (“Hereafter“), el nou film de l’Eastwood rere la càmera. I no ho fa de qualsevol manera, ho fa per portar-nos un drama amb tocs fantàstics i psicològics a l’estil de “El sexto sentido”. Un mèdium, una periodista francesa supervivent d’un tsunami i un nen de 12 anys a qui se li ha mort el seu bessó són el nucli d’aquest nou film de Clint Eastwood. Tres històries diferents relacionades amb la vida però sobretot amb la mort que acabaran confluint al final amb una trama que donarà respostes a les seves preguntes.
Eastwood no és jubila, i ens alegrem.
Envía una resposta