El retrat de Dorian Gray – La Finestra Digital

Adaptació del clàssic d’Oscar Wilde al Teatre del Raval. Més vigent que mai, el culte de l’eterna joventut i el conflicte de fer-se gran posa en qüestió fins a on està disposada a arribar la condició humana per a mantenir-la. Aquesta proposta conservadora però escaient d’Empar López ens convida a la reflexió.

Londres a l’època victoriana. Dorian Gray, un bell i jove aristòcrata fa pintar-se un retrat. El pintor Basil Hallward ho fa de manera esplendorosa. Aconsegueix pintar el millor quadre que ha pintat mai. Dorian esperonat per l’amic Lord Henry desitja mantenir la seva joventut a qualsevol preu. Per això, ven la seva ànima…

Empar López adapta i dirigeix per al teatre aquesta novel·la d’Oscar Wilde. Austera i fosca, la posada en escena s’adequa a la intenció de l’obra. Tot i així, en alguns trams de la representació el tempo i el ritme s’alenteixen, les rèpliques arriben un pèl carregoses i l’Anglaterra victoriana t’engargussa. Paradoxalment, les dues hores de la representació caminen sense destorbs. Els actors de l’obra traspuen solemnes i solvents els aires aristocràtics de l’enveja, el poder i el desig. Òscar Bosch en el paper de Lord Henry destaca per damunt de la resta de l’elenc encapçalat per un Sergi M. Alonso (Dorian Gray) un tant dubitatiu.

Una adaptació força fidel a l’esperit de la novel·la original. Potser per això, l’escenari mostra una perspectiva força clàssica i marcada. Expressament, per a destacar encara més aquest hermetisme aristocràtic? El tema es mostra vigent i actual, més contemporani que mai. En els referents i la forma, hom troba a faltar una adaptació més agosarada i escaient als gustos de la nostra societat. La bellesa, un valor que, no ens enganyem, sempre ha estat valorat, se sosté com un dels pals de paller de la felicitat proposada pel capitalisme occidental. Programes televisius, clíniques estètiques, publicitat agressiva… formen part del nostre entorn quotidià. La façana pren més importància que el fons. Vivim anhelant la vida dels “guapos” i joves, una vida sovint superficial mancada de valors profunds. La imatge per damunt de l’ànima. Una ànima amb cos consumista que desitja una joventut eterna.

Mantenir la joventut eternament esdevé pervers i improductiu. El quadre que pinta Basil es converteix en una arma de doble fil. Dorian tem perdre el seu valor més preuat. L’ànima deixa escapar la seva cara més crua. L’ètica i l’estètica mantenen un pèrfid litigi. L’efervescència del conflicte sembla retroalimentar-se en la societat occidental. És per això un clàssic, perquè allò que transmet Oscar Wilde a través dels ulls d’Empar López pren més vigència que mai. Això, si més no, ens hauria de fer reflexionar. Només per això paga la pena seure a la butaca.