Records inventats
L’exquisida editorial Impedimenta ens presenta, en una cuidada edició, el “Diario del año de la peste” de Daniel Defoe, un llibre prematurament modern que combina memorialisme i ficció literària a parts iguals, una joia narrativa que s’anticipa als experiments literaris de la postmodernitat, escrita per l’autor de “Moll Flanders” o “Robinson Crusoe”
No és una novel·la. No és una crònica periodística ni un relat històric. Tampoc un article per a un diari ni un llibre-investigació. No és ficció, però tampoc és real. Strictu sensu, no podem dir que “Diario del año de la peste” sigui un llibre de memòries – malgrat que l’autor, en la seva condició d’insigne suplantador, pretengui fingir que va viure, ja en les seves plenes facultats, l’epidèmia de pesta que va assolar Londres entre 1664 i 1666, quan en realitat era encara un nen-. En tot cas, acceptaríem que es tracta d’un llibre de memòries fingides, un relat de records inventats, un collage literari apassionant, confeccionat d’anècdotes de coneguts, entremesclades de tafaneries i llegendes urbanes, i potser també d’alguns foscos records d’infància. En definitiva, una obra fascinant, estranyament esmunyedissa i mal·leable, deliciosament imperfecta, escrita per un pamfletista amb un agusat olfacte periodístic; un tipus amb el do de l’oportunitat (o potser de l’oportunisme), algú hàbil a prémer els ressorts de les preocupacions ciutadanes i les pors enquistades per fabricar una narració pertorbadora.
“Diario del año de la peste” és, sens dubte, l’obra d’un heterodox, algú obstinat a derrocar els límits dels gèneres i formats literaris. Potser per això, aquest llibre mutant i polièdric és tan actual, una peça híbrida –com bona part de la literatura postmoderna- que entrecreua influències i llenguatges: la vox populi i el saber científic, la disquisició filosòfica i la introspecció del memorialista. De fet, Defoe va concebre l’obra com una espècie de paròdia, i al temps homenatge, dels llibres referencials dels doctors John Quincy i Nathaniel Hodges, textos que tractaven de compilar el saber científic de l’època sobre la pesta. D’ells va prendre l’ús del llenguatge – i fins i tot l’ús de taules de morts- en un espavilat intent de dotar de versemblança científica al seu discurs falsari. Tres segles després, el fals documental cinematogràfic, per citar un exemple fecund, utilitzaria semblants tècniques per confondre’ns a tots sense embuts.
Defoe va conrear el fake abans de “Fake”, el film-far dels farsants concebut per Orson Welles, un altre tipus amb una especial habilitat per a la manipulació de masses. No obstant això, no hi ha cap voluntat malaltissa de faltar a la veritat. Paradoxalment, el mètode fake té com a objecte perseguir la veritat, el fals diari vol remetre a fets reals. I, sobretot, té com a missió combatre les supersticions i les explicacions irracionals a la xacra de la pesta, dinamitar les creences absurdes i la superstició, per promoure l’esperit de la Il·lustració i el culte a la Ciència. Sense obviar, per això, cert hàlit moralitzador present en certes arrencades de puritanisme presbiterià que porten a Defoe a tractar de dur a terme una difícil missió: encaixar el Bé i el Mal en un nou món dominat per la Ciència i la Raó.
“Diario del año de la peste” es llegeix, avui dia, com un sorprenent relat polièdric, un fresc coral conduït amb pols mestre per un narrador avançat al seu temps que va saber veure que el futur de la ficció passaria per la polifonia i la reinterpretació dels fets ja viscuts. No està gens malament, tenint en compte que el seu gran èxit anterior, aquesta obra mestra que és “Robinson Crusoe”, era una narració pràcticament inversa, un fals diari, com no, o un llibre de records narrats per un solipsista radical, un home que pensa el món des de l’extrema solitud.
Editorial: Impedimenta
ISBN: 978-84-937601-8-2
Pàgines: 328 pàgs.
Preu: 19,95 €
“Diario del año de la peste” es llegeix, avui dia, com un sorprenent relat polièdric, un fresc coral conduït amb pols mestre per un narrador avançat al seu temps que va saber veure que el futur de la ficció passaria per la polifonia i la reinterpretació dels fets ja viscuts. No està gens malament, tenint en compte que el seu gran èxit anterior, aquesta obra mestra que és “Robinson Crusoe”, era una narració pràcticament inversa, un fals diari, com no, o un llibre de records narrats per un solipsista radical, un home que pensa el món des de l'extrema solitud.
Daniel Defoe va néixer a Londres, probablement en la parròquia de St. Giles Cripplegate, entorn de 1660. Partidari en principi dels whig, es va passar al partit tory, al que més tard trairia convertint-se en agent secret al servei del govern whig. En 1704 va fundar i va dirigir The Review, on va expressar les seves excepcionals qualitats com periodista (se li considera un dels fundadors del periodisme modern). Poc després de complir seixanta anys es va allunyar de l'activitat pública per a escriure, en poc temps, les novel·les que li reportarien fama i reconeixement. El seu Robinson Crusoe (1719), novel·la basada en la història real del naufragi del mariner escocès Alexander Selkirk, li va implicar un èxit tan immediat que Defoe es va apressar a escriure la seva continuació, Últimas aventuras de Robinson Crusoe, molt inferior, no obstant això, al primer llibre en inspiració i força representativa. En 1720 apareixerien les Memorias de un caballero i El capitán Singleton, i en 1722 El coronel Jack. En 1722 arriba la segona de les seves obres mestres, el Diari de l'any de la pesta, en el qual Defoe evoca, mitjançant l'artifici del diari d'un testimoni d'aquest esdeveniment, el flagel de la pesta que va sacsejar a Londres entre 1664 i 1666. Una altra de les novel·les immortals de Defoe, Moll Flanders (1722), constitueix un gran retrat d'una dona de vida aventurera i la primera novel·la de costums de la història de la literatura anglesa. Daniel Defoe va morir en 1731, probablement mentre vivia en la clandestinitat, fugint dels seus creditors. Va rebre sepultura en Bunhill Fields, Londres.
Envía una resposta