La infància perduda

Pràcticament no recordo res de la meva infància, ho dic de debò, no recordo gairebé res. Si intento recordar moments divertits o dolços dels meus anys de jovenet són els meus primers passos com a cinèfil, una cosa que, gràcies a qui sigui, mai he abandonat.

Molts caps de setmana (i fins i tot setmanes senceres) pràcticament m’instal·lava a casa dels meus avis, i, els meus tiets que encara vivien amb els meus avis van resultar ser uns autèntics fanàtics d’un actor (o artista marcial) xinès anomenat Bruce Lee. Aquest humil servidor de vostès va passar centenars d’hores llegint, millor dit, rellegint llibres amb la seva biografia i anàlisi dels (pocs) films que va protagonitzar. Mare meva, em considerava el nen més afortunat del món tancat en aquella habitació entre revistes de Bruce Lee, còmics de “hazañas belicas” (i capitán trueno) i la increïble col·lecció de vídeos en sistema beta d’arts marcials.

Per què de tota aquesta historieta nostàlgica?

Doncs fàcil, entre aquelles muntanyes de vídeos (de pèssima qualitat, tant de reproducció com a artística) havien diversos capítols de “The Green Hornet”. La sèrie clàssica de TV amb Bruce Lee en el paper de Kato, el xofer del protagonista i l’especialista en kung-fu que cada capítol tènia una intervenció especial lluitant contra el dolent de torn i salvant la funció.

Aquest mític heroi pulp creat per George Trendle i Fran Striker va néixer com a serial radiofònic (com a molts d’altres que després van donar el salt al còmic) durant la segona guerra mundial. Així molts nens podien oblidar les penes i pensar que els seus pares eren herois. D’aquí va passar (en els cinquanta, en l’edat d’or del còmic americà) a tenir la seva pròpia col·lecció en paper i més tard a la TV. Com a bon artefacte popular la temàtica era senzilla, el milionari Britt Reid utilitzava la seva inventiva i els seus milions al servei del bé i la justícia. Sempre acompanyat per Kato i per la noia amb la qual mantenia una certa tensió sexual, Lenore Casi. Capítol a capítol anaven desfilant una infinitat d’enemics estrafolaris amb ganes de dominar el món o fer el mal…

Ara ve el moment de les disculpes, l’autor d’aquest article baixa el cap davant de tots aquells, entre els quals s’inclou, que no suporten una crítica cultural en la qual l’únic protagonista és l’autor mateix.

Però tinc excusa, el film és un despropòsit tan majúscul que hom no sabia molt bé que posar. Les escenes d’acció estan molt desaprofitades, les localitzacions són innombrables, els actors (llegir una mica més a baix) o estan desaprofitats o malament escollits, el guió sembla escrit a corre cuita i no fa gràcia quan pretén ser ¿¿¿tronxant????…

Michel Gondry, si senyores i senyors Gondry dirigeix aquest film caríssim i totalment insubstancial. El francès representa l’exemple perfecte de tota una generació de brillantíssims realitzadors de videoclip que van ser incapaços de donar el salt al llargmetratge i assentar-se en la indústria. Molts pensàvem que les errades que podíem trobar en “The science of sleep” o “Human Nature” eren d’aprenentatge a un nou format, ja que “Eternal sunshine of the spootles mind” era massa brillant per no ser certa. Però “Be kind rewind” era tan i tan maldestra que ens feia presagiar el pitjor, que ha confirmat el seu segment de “Tokio” i especialment en “The Green Hornet”. Aquest film per encàrrec que fa el més optimista.

Finalment voldria parlar del repartiment, bé, més que parlar, formular unes preguntes escrites. De debò algú em pot explicar que fa Seth Rogen en aquest film? I Cameron Diaz? L’únic actor que sembla tenir alguna cosa que dir és l´actor xinès Jay Chou però… A qui se li va ocórrer fer-lo lluitar amb multicàmeres? I Christolph Waltz en un paper tan ridícul i caricaturesc? en fi, per no parlar dels excel·lents Chad Coleman (vist en “The Wire“) o Edward James Olmos….

Crec que la metàfora perfecta és el cameo d’Edward Furlog com el drogoaddicte Tupper, cinc segons de cinema per a aquell nen que va protagonitzar “Terminador 2” i del que tothom parlava meravelles i que, com a punts altres, va truncar la seva carrera convertint-se en una joguina trencada pels excessos. Una infància perduda.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X