También la lluvia, dirigida por Iciar Bollain i interpretada sòlidament per Luis Tosar i Gael García Bernal, és la pel•lícula escollida per l’Academia de Cine per a representar España en els propers Oscar. Aquest film qüestiona amb la seva complexitat argumental el neolliberalisme que domina el nostre món.

Una pel·lícula dins d’una altra pel·lícula serveix per establir un paral·lelisme entre dos elements temporalment equiparables en el seu valor. L’or i l’aigua. Els espanyols arribats a l’actual Bolivia cercaven la pols daurada i explotaven els nadius per extreure’n el màxim benefici econòmic. Ara, en ple segle XXI, els polítics exploten la població per a què puguin usar l’aigua. Però aquests conflictes en descobreixen d’altres. Les actituds adoptades pels diferents participants a la pel·lícula de l’arribada de Colón, interpretat per un Karra Elejalde de manera superba, es veuran evolucionades a mesura que transcorri una lluita local que els acabarà afectant. La pujada abusiva del preu de l’aigua a la zona on estan rodant posa en risc la producció del film que dirigeix Daniel (Gael García Bernal) i produeix Costa (Luis Tosar).

Ens trobem davant d’una història incòmode per a posicions que esdevenen còmplices. Qüestiona, més enllà de divergències politicoeconòmiques d’una zona força castigada i explotada, les contradiccions d’aquells lliurepensadors de sofà. Defensen les causes perdudes des del seu benestar però un cop immersos en el conflicte s’aferren a la seva seguretat, aquella que els hi ha donat l’estat del benestar. Heus aquí com, segurament traïts per un subconscient ancorat en una posició conqueridora, un còctel de prejudicis i falses creences s’indigesta fins a provocar l’esput moral. Solidaritat versus individualisme, compartir versus posseïr… esdevenen inseparables parelles de ball durant tot el film.

El guió del Paul Loverty, consistent i sòlid, esdevé una crítica global. Una idea original i complexa que permet entrellaçar història i actualitat per replantejar-nos els nostres llocs. Evidentment que les coses han canviat d’ençà que les tres caravel.les atraquessin (no podria haver-hi un verb més apropiat) les costes del continent americà. Tot i així, les maneres d’explotació s’han renovat. Han esdevingut més subtils (o no) però no per això menys ferotges. Interessant, sobretot, l’arc de transformació de Costa (Luis Tosar) i la interpretació de l’actor bolivià Juan Carlos Aduviri (Daniel/Hatuey). Dos personatges convertits en eixos vertebradors d’un film controvertit i compromès.

Amb tot plegat, Iciar Bollain aconsegueix aglutinar i destriar amb destresa aquest heterodox trencaclosques atemporal, actual, local i global. La gran habilitat de la directora rau en no caure en estereotips, en ser capaç d’unir injustícies universals amb autocrítica. De construir uns personatges complexos i en constant creixement. I posa al servei de la industria cinematogràfica la bondat i la maldat, en totes les seves formes i colors. Un regal a la consciència crítica de l’espectador.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies