Bruc. El desafiament
6Valoració

És el 1808. Els catalans lluiten contra els francesos. A Montserrat un noi aconsegueix vèncer el que semblava un exèrcit invencible només armat amb un timbal. Però que va passar després d’aquella primera derrota francesa? Que va ser del noi del timbal que els va derrotar?

Això és, precisament, el que imagina Daniel Benmayor (Paintball) en la seva segona pel·lícula, “Bruc. El desafiament”. Amb l’actor Juan José Ballesta posant-se en la pell d’aquest heroi per accident ens condueix als moments posteriors a la batalla. Els francesos recullen els morts del que ha estat la seva primera derrota. Napoleón no està gens content i reclama el cap del responsable del bàndol català de la derrota. Cinc dels seus millors homes s’encarregaran d’anar a buscar-lo. El responsable és un jove de nom Joan, fill d’un carboner, enamorat de la filla del metge i a qui tothom coneix com Bruc.

Ballesta interpreta a un supervivent. Un noi que, per casualitat, es converteix en heroi que ha de pagar les conseqüències de la seva heroïcitat accidental amb les vides de la seva família. Ell no ha volgut ser un heroi, igual que tampoc no buscarà la venjança fins que no el posin contra l’espassa i la paret.

Estem al davant d’un film d’acció que deixa de banda la part més històrica i real del fet, encara que es mencioni i es mostri durat el metratge (d’una manera estranya i una mica marejant he de dir). El fet històric és només una excusa per posar fantasia al que podria haver passat després.

Rodada durant 8 setmanes en escenaris naturals de Montserrat, “Bruc. El desafiament” és, ni més ni menys, l’acorralat nostrat que no teníem fins ara adobat amb el seu toc de western (per suposat també nostrat). No és Stallone però Ballesta salta amb el mateix encert des d’un penya-segat montserratí mentre les branques dels pins li aturen el cop que ho feia Stallone en el poblet de Hope a “Acorralado“. I el cert és que aquesta sensació d’estar veient l’acorralat més casolà del segle XIX és manté i es referma quan més t’apropes al desenllaç del film i Ballesta es camufla de negre carbó.

En resum la pel·lícula, tot just d’una hora i mitja de durada, és digna en les seves escenes d’acció i en la seva factura visual i sonora, arquetípica en els seus dolents: Santi Millán aconseguint no caure bé per primer cop i Vicent Perez amb una inquietant semblança a “Lobezno”, encertada en l’actuació d’en Ballesta i fluixa en la passió dels enamorats. Un producte que, posats a imaginar que va ser d’en Bruc, es podria haver allunyat una mica més dels tòpics dels herois a contracor i les seves venjances obligades.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies