[Texto en castellano]

Florian Henckel von Donnersmarck, el molt guardonat director i escriptor de “La vida de los otros”, s’estrena a Hollywood amb la sana pretensió de fer un elegant thriller de sabor clàssic i europeu.

No li acaba de sortir. I crec que tampoc se’ls pot tirar en cara als actors la culpa d’aquest to tan fred que adquireix la cinta. És més que fàcil dir allò de “no hi ha química”, però en aquest cas falla més el químic que la fórmula.

Tots sabem que els mediàtics protagonistes Depp i Jolie són capaços de fer saltar espurnes en la pantalla quan tenen el “permís” i la voluntat. Seria exagerar dir que cauen en el ridícul, però la veritat és que els seus pretesos diàlegs “enginyosos” en un (suposo) homenatge al cinema negre clàssic poc fan per arreglar la situació més que freda per la qual llisca la parella sobre la qual recau tot el pes d’una acció més o menys de pel·lícula d’espies internacional amb un toc luxós pretesament glamurós i “europeu”.

Secundaris més que interessants com Paul Bettany, Timothy Dalton o Steven Berkoff decoren la pel·lícula el millor poden, enfrontant-se massa vegades a un guió que, per ser dels que van de sorprenents, té moltíssimes llacunes. La trama sembla funcionar a trompades mentre veus la pel·lícula. Al sortir del cinema, per poc que “repassis” mentalment, les seves llacunes es converteixen en pous negres.

Tampoc és ara el moment de fastiguejar a ningú les preteses sorpreses, els suposats girs… en definitiva l’entreteniment que aquesta pel·lícula pot donar. Exageraria si digués que és avorrida o massa absurda. No és molt millor, això també és cert.

Les escenes més complicades s’han solucionat bastant matussera i sembla recaure en un poc inspirat James Newton Howard, com tantes vegades, la responsabilitat de dotar-les amb la seva música de cert ritme i energia del que manquen els plans. Ningú dubta que rodar a Venècia o a París ha de ser una tasca complicada… però la veritat és que les contades seqüències “d’acció” que té la pel·lícula no són precisament dignes d’una fluixeta de James Bond.

A la pel·lícula li falta ironia, li sobra cartró pedra i contenció mal entesa. Els impossibles i recautxutats Angelina i Johnny se’ns presenten com dos senyors grans encartonats passejant-se per Venècia perseguits per uns mafiosos russos una mica més entretinguts.

Venècia, París, Europa. Diferents països i llengües, grans hotels, precioses localitzacions, luxe per tots costats, acudits amb un yanki que s’obstina a parlar en espanyol amb els italians… però no, això no és “La Pantera Rosa” precisament. L’humor, del que l’amic Florian sembla fugir decidit, hauria fet d’aquesta pel·lícula una cosa moltíssim més entretinguda i ens hauria fet passar per la trama amb moltíssimes menys traves. Una pena. “El Turista” és una pel·lícula menor que patina en el ridícul per esquivar la comèdia romàntica.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies