Dues vessants del Romanticisme en el seu esplendor musical. Una, més elegant i refinada; l’altre, més arrauxada i quasi experimental. Chopin i Txaikovski junts en un excel·lent concert, dirigit pel mestre Víctor Pablo Pérez, que va comptar també amb l’incommensurable talent del pianista nord-americà Nicholas Angelich.

L’Auditori tanca l’any 2010 amb un concert d’altura. I encara que la temporada encara promet moltes vetllades extraordinàries – sense anar més lluny, el gener de 2011 ens esperen dues simfonies de Schumann, servides en una sola sessió, pel director titular de l’OBC, Pablo González – sempre està bé anar-se’n de vacances amb tan bon record.

En aquesta ocasió, el director burgalès Víctor Pablo Pérez ens va proposar una nit dedicada a dos compositors romàntics prou coneguts: Chopin i Txaikovski. Del primer va tenir el detall d’evitar els seus més coneguts Nocturns, per centrar-se en una de les seves peces orquestrals amb el piano com a solista. A més, això va ser una bona oportunitat perquè ens visités, per primer cop a l’Auditori, un pianista extraordinari: Nicholas Angelich, ex nen prodigi format amb mestres com Bashkirov i Pires.

L’entesa entre el solista i l’OBC va ser gairebé perfecta. Junts ens van servir una visió extraordinària de la música de Chopin, una interpretació vitalista, exhuberant, i alhora delicada i plena de detalls d’un concert que el compositor va concebre pel lluïment de l’instrument, sotmetent l’orquestra al paper de subtil acompanyant d’aquest. El públic va agrair com cal a Angelich la seva virtuosa interpretació de Chopin, que va coronar en un magnífic bis dedicat a un dels Nocturns.

Després de la subtilesa gairebé ingràvida de Chopin, va succeir l’esclat d’energia del Txaikovski més foragitat. La Simfonia Manfred en si menor, composada entre la quarta i la cinquena i no numerada per desig del propi autor, reflecteix l’esperit turmentat del protagonista del poema homònim de Lord Byron en que s’inspira. L’obra, sens dubte una de les més complexes i experimentals del compositor rus – especialment pel que fa al vivace con spirito i l’andante con moto-, és un compendi de les seves obsessions i va suposar, sens dubte, un esforç esgotador i absorbent. El propi Txaikovski va oscil·lar malaltissament en la seva apreciació per l’obra, arribant a mostrar-se molt dur amb ella, i en particular amb l’últim moviment – el més llarg, gairebé un poema simfònic independent- al que va qualificar de “fastigós”. Però, sens dubte, les tendències a l’auto-flagelament del músic eren del tot injustificades, com va demostrar l’enèrgica i vibrant versió de la simfonia que ens va oferir una OBC en èxtasi. Gairebé cent músics sobre l’escenari – amb una gran secció de corda que inclou dues arpes, una destacada participació de la percussió, i inusualment un òrgan que entra en joc a l’últim moviment anunciant la mort del protagonista-, esprement tot el seu talent, conduits amb pols mestre per Víctor Pablo Pérez, van rubricar una nova fita romàntica en una nit d’alta volada.



Frédéric Chopin. Concert per a piano i orquestra núm. 1 en mi menor, op.11(1830).

Piotr Í. Txaikovski. Simfonia Manfred en si menor, op.58 (1885).