Dues vessants del Romanticisme en el seu esplendor musical. Una, més elegant i refinada; l’altre, més arrauxada i quasi experimental. Chopin i Txaikovski junts en un excel·lent concert, dirigit pel mestre Víctor Pablo Pérez, que va comptar també amb l’incommensurable talent del pianista nord-americà Nicholas Angelich.

L’Auditori tanca l’any 2010 amb un concert d’altura. I encara que la temporada encara promet moltes vetllades extraordinàries – sense anar més lluny, el gener de 2011 ens esperen dues simfonies de Schumann, servides en una sola sessió, pel director titular de l’OBC, Pablo González – sempre està bé anar-se’n de vacances amb tan bon record.

En aquesta ocasió, el director burgalès Víctor Pablo Pérez ens va proposar una nit dedicada a dos compositors romàntics prou coneguts: Chopin i Txaikovski. Del primer va tenir el detall d’evitar els seus més coneguts Nocturns, per centrar-se en una de les seves peces orquestrals amb el piano com a solista. A més, això va ser una bona oportunitat perquè ens visités, per primer cop a l’Auditori, un pianista extraordinari: Nicholas Angelich, ex nen prodigi format amb mestres com Bashkirov i Pires.

L’entesa entre el solista i l’OBC va ser gairebé perfecta. Junts ens van servir una visió extraordinària de la música de Chopin, una interpretació vitalista, exhuberant, i alhora delicada i plena de detalls d’un concert que el compositor va concebre pel lluïment de l’instrument, sotmetent l’orquestra al paper de subtil acompanyant d’aquest. El públic va agrair com cal a Angelich la seva virtuosa interpretació de Chopin, que va coronar en un magnífic bis dedicat a un dels Nocturns.

Després de la subtilesa gairebé ingràvida de Chopin, va succeir l’esclat d’energia del Txaikovski més foragitat. La Simfonia Manfred en si menor, composada entre la quarta i la cinquena i no numerada per desig del propi autor, reflecteix l’esperit turmentat del protagonista del poema homònim de Lord Byron en que s’inspira. L’obra, sens dubte una de les més complexes i experimentals del compositor rus – especialment pel que fa al vivace con spirito i l’andante con moto-, és un compendi de les seves obsessions i va suposar, sens dubte, un esforç esgotador i absorbent. El propi Txaikovski va oscil·lar malaltissament en la seva apreciació per l’obra, arribant a mostrar-se molt dur amb ella, i en particular amb l’últim moviment – el més llarg, gairebé un poema simfònic independent- al que va qualificar de “fastigós”. Però, sens dubte, les tendències a l’auto-flagelament del músic eren del tot injustificades, com va demostrar l’enèrgica i vibrant versió de la simfonia que ens va oferir una OBC en èxtasi. Gairebé cent músics sobre l’escenari – amb una gran secció de corda que inclou dues arpes, una destacada participació de la percussió, i inusualment un òrgan que entra en joc a l’últim moviment anunciant la mort del protagonista-, esprement tot el seu talent, conduits amb pols mestre per Víctor Pablo Pérez, van rubricar una nova fita romàntica en una nit d’alta volada.



Frédéric Chopin. Concert per a piano i orquestra núm. 1 en mi menor, op.11(1830).

Piotr Í. Txaikovski. Simfonia Manfred en si menor, op.58 (1885).

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies