Kevin Flynn (Jeff Bridges), president d’ENCOM, desapareix una nit deixant enrere el seu fil i la companyia que va fer créixer. Vint anys després, Sam Flynn (Garret Hendlund) és un noi irresponsable que no aprova la manera com s’està portant ENCOM però que no vol fer-se càrrec de l’empresa. Investigant la desaparició del seu pare, Sam es veurà transportat al món digital on descobrirà que la màquina ha tornat a vèncer la voluntat de l’home.
La lluita entre home i màquina és el tema principal de la pel·lícula.‘Tron: Legacy’ es presenta com una continuació (tant temàtica com argumental) de l’original perquè reprèn les vides de Kevin Flynn i Alan Bradley (Bruce Boxleitner). En aquest cas, però, el protagonista principal és Sam, el fill de Kevin, que es traslladarà al món digital per trobar al seu pare. Allà veurà com un software creat per Kevin, CLU, s’ha fet amb el control de la xarxa i pretén estendre el seu domini al món ‘real’. Pare i fill, juntament amb Quorra (Olivia Wilde) tractaran de posar fi a la dominació de CLU i intentaran tornar a casa.
Com es pot veure l’argument no és massa complex i en els temps que vivim el tema ja no és tan sorprenent com ho era a principis del 80. Tots passem una part important de la nostra vida en el ‘món digital’, entenem que són els ‘programes’ i el concepte xarxa és proper. Des d’aquest punt de vista hem perdut la innovació i la originalitat perquè els autors no han introduït cap element o concepte nou que ens sorprengui i ens produeixi les mateixes sensacions que la gent va trobar en entrar a una sala de cinema l’any 1982. Des del punt de vista narratiu, la pel·lícula té un desenvolupament lent i va passant d’escenes d’acció a moments pausats on el guió tracta de fer propera la història dels protagonistes. Són aquests moments els que no funcionen perquè la relació entre els personatges no està ben desenvolupada, es poc creïble i el que és pitjor no interessa a l’espectador. Les converses entre Bridges i Hendlund no transmeten l’emoció que un esperaria i un espera amb ganes que s’acabin els llargs intercanvis dialèctics i torni l’acció.
El principal atractiu de la pel·lícula és l’aspecte visual. El disseny del món digital, la posada en escena, l’ús de la il·luminació i un 3D que en determinades escenes funciona molt bé són els elements que contribueixen a mantenir a l’espectador interessat en la pel·lícula. S’ha redissenyat el món digital creant una ciutat que a mi m’ha portat a la memòria ‘Blade Runner’ i s’han tornat a fer servir elements coneguts com les carreres de motos, la lluita amb discos d’identitat o aquella mena de transport que viatjava per un raig. Tots aquests nous dissenys són magnífics, abandonen l’aspecte fosforescent de la pel·lícula original i els traslladen a un imaginari més pròxim sorgit de ‘La guerra de las galaxias’ o èxits més recents com ‘Iron Man’. Algunes de les innovacions tècniques de la pel·lícula són el vestuari amb il·luminació incorporada i el fet de tenir dues versions de Jeff Bridges, una amb l’edat actual i una altra generada digitalment per presentar a l’actor 25 anys més jove. El Bridges digital funciona bastant bé tot i que els humans generats per ordinador provoquen, de vegades, una sensació estranya, fins i tot una mica de por o rebuig.
La direcció té moments inspirats i plans que aprofiten les bondats del 3D, que com passa darrerament no és bàsic per veure la pel·lícula tot i que aquí han tingut l’encert de presentar les escenes al món real en 2D i reservar la tercera dimensió pel digital. Les interpretacions no són particularment ressenyables, al servei d’un guió que tampoc vol treure massa dels actors. Per últim, l’electrònica de la banda sonora de Daft Punk és un altre dels grans punts positius de ‘Tron Legacy’, contribuint a generar l’atmosfera adient i potenciar l’aspecte visual de la pel·lícula.
‘Tron Legacy’ és un exercici visual impactant. Si sou amants d’una bona història, un guió ben construït i interpretacions de premi ja podeu oblidar-vos. Però clar, arriba el Nadal i si el que busqueu és entreteniment i estímuls visuals, no podeu deixar passar aquesta pel·lícula. Això deu ser el que pensa Disney que ha acompanyat l’estrena d’una tona de marxandatge perquè els nens i no tan nens tinguin a casa seva ninots dels personatges o fins i tot el disc d’identitat del protagonista.
Envía una resposta