Mariah Carey ho va provar al 2001 amb ‘Glitter’, Britney Spears al 2002 amb ‘Crossroads’, les dues amb un resultat bastant desastrós. I era qüestió de temps que una altra de les grans figures femenines de la música actual es decidís a fer el pas al cinema. Així, ‘Burlesque’ és el vehicle dissenyat perquè Cristina Aguilera posi a prova les seves dots d’actriu, sense deixar enrera el seu talent com a cantant.

Però la història de base és la de sempre i ens la sabem de memòria. L’Ali és una jove de poble, sense familia i cansada de treballar en un bar de carretera, que un dia decideix fer les maletes i marxar cap a la gran ciutat, Los Angeles, per fer carrera com a artista. Un cop allà tot sembla anar-li en contra, fins que mig per casualitat coneix un club on les estrelles són les noies que cada nit ballen al so de clàssics del cabaret. Decidida a fer realitat el seu somni de convertir-se en una d’elles, l’Ali haurà de vèncer la rivalitat amb l’estrella actual del show, demostrar el seu talent, no caure en els mals hàbits de la metropolis i ja de pas, enamorar-se del noi guapo i tendre a qui li roba el cor només entrar per la porta.

Si espereu alguna sorpresa al llarg de les dues hores de metratge, oblideu-ho. ‘Burlesque’ és previsible a cada segon, segueix punt per punt les pautes i el tempo de la història que ja coneixem de dalt a baix. De fet és com si agafessiu ‘El bar Coyote‘ o similars i traslladessiu el bar de Nova York a un cabaret de L.A.

Aquí, però, és on la pel.lícula guanya els pocs punts positius i que en certa manera compensen una mica la banalitat de la trama, l’estupidesa dels diàlegs i les intrigues inmobiliaries ficades en calçador a la història. El Burlesque és un gènere de vodevil que tira de la sàtira per adults i es posa en escena amb grups de noies, molt de color, vestits entre el picant i l’exhuberant i moviments que van del sensual al contundent. En base a aquest estil, els números musicals de ‘Burlesque’ tenen força, bones coreografies i un aire picant i juganer que els fa divertits en un estil dels que vam veure a ‘Chicago’ o ‘Cabaret’ (massa similars en alguns casos). Això sí, tot molt pur i cast, que el film és apte per tots els públics i per molt que gran part de l’audiència hi pensi ràpidament, això no és ‘Showgirls‘.

En l’apartat interpretatiu, Christina Aguilera se’n surt amb nota justa, perquè el seu personatge fora dels escenaris no passa del tòpic amb cara d’inocent que de forma increible i sense corrompre’s salva tot el que li posa per davant el destí. I dalt de l’escenari fa el que tots ja sabem que fa bé, per molt que els altres personatges del film posin una cara de sorpresa enorme el primer cop que l’Ali agafa el micro. Però hi ha una nota entranyable aportada per la parella de secundaris formada per Stanley Tucci i Cher (que també disposa d’un parell de números bastant enganxats perquè pugui recordar-nos l’estrella que fou) i un desaprofitat Alan Cumming que fins i tot es marca algun ball.

En resum, una història facilona i previsible al milímetre que si us trobeu faltats de cine musical i no us la preneu massa seriosament, pot passar bé per uns quants números de cabaret i per comprobar quelcom que ja sabiem abans d’entrar a la sala de cine, que Christina Aguilera té unes cordes vocals imponents. Clar que per verificar això potser ja farieu prou escoltant la banda sonora del film.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies