Arriba a les sales de cinema “Balada triste de trompeta”, la nova proposta d’Álex De la Iglesi amb la que se’n va endur el León de Plata a la Millor Direcció i l’Osella al Millor Guió en el darrer Festival de Venècia.

El pallasso beneit del circ, reclutat a la força pels milicians acaba en mans dels nacionals. Força anys després, durant la dictadura franquista, Javier, el fill del pallasso milicià, voldrà revenjar la captivitat del seu pare. Ho farà des del moment en què entra a treballar a un circ ple de peculiars personatges i amb l’ajuda d’un company, el pallasso alegre, que té el maltractament cap a la seva parella, una bella equilibrista, com a forma de fer-se respectar.

Tot i la duresa de la trama i els ginys propis de l’univers De la Iglesia, la història pren moments de poca credibilitat. No tant per les peculiaritats dels personatges sinó més aviat per a la poca profunditat de les seves personalitats. Hom té la impressió de trobar-se davant de diàlegs força previsibles i de situacions esperpèntiques massa casuals. Això afecta amb daltabaixos interpretatius els treballs de Carolina Bang (Natalia), Antonio de la Torre (Sergio) i de Carlos Acebes (Javier). Per cert, el Sergio de la pel•lícula m’ha fet recordar al malaurat Angel Cristo: alcohol, circ, maltractaments… coincidència o casualitat?

Cal destacar, però, la valentia d’una narració fílmica que intercala ficció amb imatges d’arxiu entre els anys 1936 i 1973. Les icones de l’Espanya feixista ajuden a descriure una societat desdibuixada i amagada. De l’ambientació i atmosfera que s’hi respira emana un aroma cent per cent De la Iglesia amb tot el que això representa. Humor descabellat i esbudellaments desenfrenats transmeten un imaginari propi i inconfusible. Raphael, Fofito, Franco… potser de la mescla d’aquests elements només en pot sortir quelcom excèntric.

Un film, doncs, que permet alliberar fantasmes d’infantesa de manera poc convincent. On el maquillatge dels pallassos representa l’ocultació del jo. On el maltractament i la violència s’usen per obtenir l’aprovació i l’amor dels altres. Quelcom que empeny cap a les contradiccions de l’ésser humà. Les pròpies contradiccions que no permeten aprofundir en una història que prefereix l’estètica al fons. Això sí, amb desmesura i atreviment.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies