La història de dos éssers abocats a llurs situacions marginals. Un lladre i una prostituta es troben accidentalment. Un amb un patró de conducta repetitiu, l’altra, amb l’ideal de príncep blau en el Robert Reford del Gran Gatsby. Ambdós pretenen escapar de l’embolic en el que es veuen involucrats dins d’un escenari en constant moviment. Entrem dins d’una atmosfera fosca però càlida, dura però encoratjadora.
La forma. És aquesta la gran troballa i el fil conductor que ens lliga a la butaca del teatre. Malfario és una història explicada des de diferents nivells. Hom té la sensació de trobar-se en una muntanya i d’escoltar l’ascensió al pic des dels diversos camps base. El dispositiu d’eines emprades durant la funció enriqueix i enforteix la trama. La música, les projeccions en pantalla i les aparicions d’un narrador omniscient doten d’un dinamisme peculiar l’obra. L’acció transcorre amb girs i enginys d’una comicitat ferotge i encertada. Antonio Onetti, autor de l’obra, camina amb pas ferm i tendre. Vents, nevades, sol… i un cop més l’amor. Aquest esdevé el motor d’una evident voluntat de canvi.
Present, passat i futur interaccionen per establir una xarxa de complexitats que marquen el devanir dels personatges. Daniel Pedrero (Pipo, el Gato), amb un excel·lent demostració de recursos interpretant diversos personatges, i Diana Bello (Miranda) despleguen amb eficiència tot el seu art per l’escenari. D’una manera contundent i suau, Montse Móstoles dirigeix aquest cant a l’esperança, aquest somni compartit.
Però tot plegat pot ser dificultós. La voluntat d’assolir altres fites topa amb un modus vivendi que ens ha acompanyat durant tota la vida. Modificar-lo no serà fàcil. Tot i la força del desig, això ens conduirà a repetir patrons, a generar les mateixes circumstàncies…
En definitiva, Malfario mostra un microcosmos sòrdid amb molta llum creativa que condueix les emocions des de l’humor fins al dramatisme. Un exercici que permet gaudir d’un teatre harmoniós amb la literatura i l’audiovisual. I que aconsegueix, amb elegància, que l’ànima dels espectadors trontolli entre la reflexió i la diversió.
Envía una resposta