Després de fer els seus primers “pinitos” al món del cinema amb vocació clarament de guionista (“Vete de mi” o “El baile de la Victoria”), Jonás Trueba (nebot de David i fill de Fernando), s’apunta a la direcció amb la seva òpera prima “Todas las canciones hablan de mi”.
És cert que la comparació es farà inevitable (que li preguntin a Jordi Cruyff, per posar un símil futbolístic) així que el petit Jonás (nascut el 1981) ha de conviure amb això des del minut u del partit. És possible que a mesura que desenvolupi la seva carrera com a realitzador l’efecte comparatiu es vagi diluint però ara com ara és impossible evitar-ho.
“Todas las canciones hablan de mi” és una comèdia romàntica amb un pòsit nostàlgic el principi del qual és el final d’una relació per a, durant la pel•lícula, viure amb el protagonista aquesta ruptura que no deixa de marcar tot el que fa i tot el que viu. El títol fa referència a aquesta sensació de tot enamorat que no pot oblidar la noia i que té la sensació que totes les cançons, que tot el que viu, que tot el que llegeix, que tot el que sent, té relació directa amb el viscut en parella. Un deja vu continu i repetitiu. Com diu la sinopsi oficial és una història amb la premissa “noi tracta d’oblidar noia”.
La pel·lícula, protagonitzada per Oriol Vila i per Barbara Lennie (un personatge en “off”) als papers principals, beu de les fonts “Antoine Doinel-Truffaut”, per ende de tota la Nouvelle Vague i d’un cert Woody Allen (només fa falta veure els títols de crèdit i el poster per veure aquesta última similitud). Dividida en capítols acompanyem a Ramiro en el seu sentimental viatge per adonar-se que la ruptura amb la seva xicota va ser un error i que no hi ha res més important que verbalitzar el que es sent de forma directa i natural, cosa que farà en un formidable final que val per tot el metratge. És cert que les afinitats cinematogràfiques amb l’avantguarda francesa són evidents (veu en off literària, retrat d’un Madrid com si fos Paris, alguns plans-soliloquis) i una certa pudor a pretenciositat també (amb aquestes subratllades cites literàries i alguns diàlegs massa fora de la realitat) que aconsegueix que la pedanteria s’imposi sense venir a conte, però també és ben cert que el film és agradable i que fuig de la nyonyeria amb encert. Sobretot és una pel•lícula amb la que et pots identificar feta a Espanya, cosa que té el seu mèrit. Almenys en alguns minuts…
Menció a la bona elecció musical (des de Battiato i la seva “La estación de los amores“, molt apropiada per cert, fins a Aroah o Nacho Vegas) però l’elecció d’Oriol Vila com a protagonista principal no li fa cap bé. El vaig veure perdut, més perdut que el seu personatge, encara que és cert que l’escena final l’aixeca amb una interpretació sincera i que permet el seu aprovat.
Així doncs, estem davant un relat d’iniciació que Trueba aprofita per començar a provar-se com a cineasta de la forma, una forma que no sembla disposat a moure’s cap a endavant i sí per mirar cap a enrere, cap als seus referents. Espero que aquest film-manifest sigui el principi d’una bona filmografia perquè el petit Trueba sembla estar capacitat per a altes cotes encara que és cert que potser necessita reaccionar contra el cinema dels seus “pares”. Mirar cap a endavant, es diu. En resum, una bona proposta però una mica carregada de “poesia impostada” que en alguns passatges treu de les seves caselles al públic, sobretot a un públic que ja hagi vist aquestes pel•lícules franceses que van modificar la forma i el contingut narratiu els anys seixanta. Segurament Truffaut s’enfadaria una mica per allò d’un guió massa subratllat. I és que hi ha bones idees però el còmput global et fa pensar que “Todas las canciones hablan sobre mi” neix ja morta precisament perquè sembla massa conscient del seu objectiu: semblar culta per als qui no ho son- els que no coneixen a Truffaut o Rohmer- i d’aquesta manera, durant noranta minuts, creure’s que ho són.
Envía una resposta