Neds | La Finestra Digital

Presentada al principi de la última edició del Festival de San Sebstián, ‘Neds’ es va dur de forma més o menys inesperada la Conxa d’Or del certamen. Mentre aquí ens trobem en ple debat sobre el fenòmen “nini”, el director i actor Peter Mullan ens explica en aquest film l’origen dels neds, un fenòmen no exclussiu però molt propi de Glasgow.

Neds” significa “No Educats i Delinqüents”, nois que pels motius que sigui han abandonat els estudis per acabar integrant-se en bandes de joves criminals. Intentant trobar les arrels d’aquest problema i de pas carregar contra el sistema educatiu britànic, Peter Mullan ens trasllada al Glasgow de principis dels 70.

Allà seguim uns quants anys en la vida de John McGuill, des que és a punt de començar la secundaria. És un noi intel·ligent, quasi superdotat, sensible i amb ganes d’aprendre, però mica en mica anirà descobrint que el seu entorn no està fet per premiar la dedicació i l’esforç sino més aviat el contrari. La seva família té pocs diners, el seu pare, a qui odia, és un borratxo maltractador, i el seu germà és un delinqüent amb mala reputació. Això, sumat al comportament d’uns professors més inclinats a castigar-lo que a incentivar-lo, farà que John caigui víctima de la frustració i comenci a anar pel mal camí que el portarà al món dels joves neds.

Aquest és el tercer film de Mullan darrera la càmera, després d’haver debutat amb ‘Orphans’, on ens explicava les vides dels nois d’un orfenat, i la que seguí, ‘Las hermanas de la Magdalena’, on es centrava en les vicissituds i maltractaments que rebien una noies internes en convent. Amb ‘Neds‘ doncs, el director reprèn temes que li són molt propis i que sap tractar amb cura mentre vehicula el seu missatge de denúncia social a partir de casos particulars.

Aquest és el triomf del film, que amb sensibilitat però a la vegada de manera prou crua, aconsegueix transmetre una realitat social i una crítica contra una societat que crea els seus propis monstres. El ‘però’ que fa que la pel.lícula perdi punts en l’aspecte particular són alguns girs de guió que no resulten prou verosímils i que a estones fan que a l’espectador li costi de creure les decisions que porten un noi intel.ligent i amb recursos al seu abast a triar un camí tant dràstic i acabar actuant de forma tant malaltissa. En resum, el missatge general s’entén perfectament i arriba amb eficàcia, però el cas concret de John McGuill no està ben justificat en tots els moments del film. En tot cas, cal reconèixer el gran treball del noi que l’interpreta en l’última etapa de la pel.lícula, Conor McCarron, que al Festival de San Sebatián es va endur el premi al millor actor.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies