Si bé se suposa que els concerts de llançament de Girando por Salas –segons nota literal de la nota de premsa extreta de la mateixa web- tenien com a finalitat que artistes ja consolidats presentessin als artistes emergents, a l’hora de la veritat, a l’artista emergent no se li va oferir més protagonisme que la dels clàssics teloners de tota la vida.
És d’agrair la puntualitat amb què Alondra Bentley va aparèixer a l’escenari. Encara amb l’aforament a mig omplir, la cantant d’origen britànic va començar a oferir el seu repertori. La selecció de Bentley com a artista emergent en el marc del Circuit de Músiques populars respon a les expectatives que sembla està generant la seva carrera. I així és, perquè disposa de força elements perquè així sigui. Té una veu molt particular i ha sabut crear un estil propi, diferent, amb temes que despunten i enganxen enfront d’altres que semblen extrets d’un mateix motlle. Bentley de moment és una artista irregular, que convenç quan entona algunes de les seves millors propostes –com les que han format part de la banda sonora de “Planes para mañana”-, però esgota quan el repertori es torna repetitiu. A partir d’aquí el que està clar és que té un llarg recorregut per consolidar-se i madurar de cara les següents propostes.
I després de Bentley, Amaral. Per variar, el duo de Saragossa no va decebre al seu públic més fidel i va oferir un repàs als seus millors temes en versió acústica, a més d’un avenç del que serà el seu proper treball -que segur promet un bon grapat de singles per triar-. Amaral no renega d’un passat ple d’actuacions en locals d’aforament reduït –als quals sempre retornen en les seves gires- i per això se sent còmode i sap estar a l’alçada en un concert a toc de guitarra en petit comitè. Eva Amaral controla com sempre la seva prodigiosa veu, la qual també es beneficia del bon ofici dels seus tècnics de so. Un record nostàlgic per la primera vegada que van trepitjar la Sala Apolo, per enregistrar el videoclip del clàssic “Sin ti no soy nada”, quan encara no gaudien del poder de convocatòria del que poden presumir avui dia. I a partir d’aquí, un enllaç equilibrat de temes –”El universo sobre mi“, “Siento que te extraño“, “Moriria por vos“, “Un dia más”, “Esta madrugada“, “No sé que hacer con mi vida“- que sempre entonen amb la mateixa intensitat.
Una nota negativa, però, i del tot aliena als artistes, com és el fet que la presentació d’un artista emergent per part d’un de consolidat no fos tal, sinó únicament la possibilitat que s’ofereix a l’emergent de fer de teloner d’un dels grups més destacats del panorama actual. Més enllà res de res. La producció de Bentley va ser irrisòria al costat dels mitjans amb els que va comptar Amaral. No hagués estat aquesta una ocasió per posar en primera línea una futura promesa? Es va trobar a faltar –com a mínim- alguna aparició conjunta dalt de l’escenari, a tall d’alternativa dels veterans cap a la debutant… Però no. En cap moment els Amaral ens van presentar a Alondra Bentley. Per aquest motiu, la proposta del concert com a llançament perd pistonada quan allunya d’aquesta manera els participants. Potser s’haurà d’esperar a properes edicions perquè aquest propòsit sigui una realitat.
