La proposta de Dreamworks per aquest Nadal és “bad and blue”. Megamind és el dolent i a la vegada protagonista d’una aventura on el bé i el mal es donen la mà com a bons germans. Què seria del bé sense el mal? Com podria Megamind ser feliç si no hi haguessin herois als que fer la guitza? Ser un heroi (o dolent) no és fàcil, sobretot a nivell emocional, i és que són molts els maldecaps que porta el intentar auto definir-se en un món que funciona a un nivell diferent al teu.

Megamind sap molt bé la càrrega que suposa ser diferent. Dotat d’una pell blava i d’un cervell tan gran com la seva intel·ligència, des de petit ha vist com li venia tot d’esquena. Sembla que el destí l’havia de fer dolent, o almenys era el que millor se li donava. Durant molts anys ha intentat conquerir Metro City, protegida pel seu arxienemic Metro Man. Però desprès de centenars d’intents frustrats, un dia finalment aconsegueix desempallegar-se de Metro Man. Serà llavors quan se n’adonarà de quant el necessitava, i el seu remei per la seva depressió post-victòria no és altra que la de crear-se un nou enemic, Titán. Però, com acostuma a passar, el remei serà pitjor que la malaltia.

El director de les dues parts de Madagascar, Tom McGrath, canvia els animals pels superherois en aquesta simpàtica revisió de la simbiosi entre heroi i dolent que tant ha donat (i segueix donant) de sí en el món del cinema. Un film en el que destaca el disseny i l’animació, ja no només pel festival de textures i moviment que envaeixen la pantalla, sinó també del que surt d’ella. I és que des del principi el director va voler rodar en 3D, sense afegits posteriors, pensant les escenes tenint molt present aquesta etèria tercera dimensió, i això és nota, i molt.

Malgrat la linealitat i senzillesa del seu guió, Megamind compta amb un As en la màniga, el seu protagonista. Aquest dolent capgròs i blau, amb certa similitud als marcians de Burton a Mars Attacks!, és un personatge molt ben ideat. El punt de vista de l’incomprès i marginat del dolent en una història d’herois sempre és interessant, i a Megamind tindrem l’oportunitat d’explorar i entendre aquest costat fosc que aquí no ho és tant. A més, i és una de les millors seqüències del film, podrem veure com es crea la personalitat d’un dolent des de que és ben petit.

Els amant de les versions originals, tindran, a més, l’oportunitat de gaudir de l’humor afegit per Will Ferrell, fent de Megamind, i de descobrir Brad Pitt al darrere de Metro Man.

Una bona opció per tenir entretinguts als nens en aquestes festes, i que als més grans potser els farà riure de tant en tant. Ens hagués agradat que ens fes emocionar també.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies