Diplomat en Criminologia i Política Criminal, Marc Pastor treballa a la policia científica dels Mossos d’Esquadra. Una feina apassionant que combina amb una altra passió, la d’escriure. Després de l’èxit de La mala dona, arriba a les llibreries la seva tercera novel·la; L’any de la plaga. Un canvi de registre amb el que Marc Pastor ens fa patir amb una novel·la preapocalíptica, angoixant i trepidant.

Què t’han fet els pobres eucaliptus? Perquè vas decidir utilitzar aquesta planta tant habitual? Això d’Eucalyptus gengiskhanensis, espècie real o inventada?

De petit, qui més qui menys, ha fet bafs d’eucaliptus a casa. El cap sota una tovallola i aspirant fort el vapor de l’aigua bullint amb fulles d’eucaliptus. Va bé per la salut! Va bé pels nens! És una planta quotidiana, que es considera beneficiosa, i que pot arribar a totes les llars. I, en canvi, és una planta molt invasora, que no deixa créixer res més allà on la plantes. M’interessava aquesta doble vessant de la planta. Vaig voler crear una espècie nova, amb les seves pròpies característiques i la seva pròpia mitologia, també. Si la busques al youtube, apareix d’on ve el gengiskhanensis o, almenys, la llegenda.

Com apareix la idea de “L’any de la plaga”? Perquè en realitat és un canvi de gènere important respecte a “La mala dona”.

El canvi de gènere i d’estil ja el volia fer abans d’escriure la primera novel·la. Volia picotejar en diferents registres: aventures, gòtic, policial, terror, negre, sci-fi… I L’any de la plaga és un projecte que porto amb mi des de fa molt de temps. Més d’un cop vaig estar temptat de deixar d’escriure La mala dona per posar-m’hi, però afortunadament no ho vaig fer. Neix del primer cop que vaig veure “La invasión de los ultracuerpos” i de com em va aterroritzar. La por tan atàvica de quedar-se sol, de perdre a tothom a qui estimes, és molt poderosa. Jo també volia explicar aquella història d’extraterrestres que suplanten persones.

Víctor Negro, el protagonista, és un assistent social. Perquè no un mosso? Què té el personatge de teu? Sou molt diferents?

Havia de ser un treballador social. Havia de ser algú que tingués prou confiança amb la gent com per entrar a les seves cases i saber-se’n tota la vida. Només algú així podria detectar quan comencen els problemes en el graó més dèbil de la cadena de la societat, que són els avis. Amb Víctor Negro comparteixo una generació, uns referents comuns, i un cert coneixement freak de la ciència-ficció i el fantàstic. Però més enllà d’això, ens assemblem poc: ell viu ancorat en el passat, repetint sempre les mateixes cançons i pel·lícules; el lloc on se sent segur. I, a més, és poc actiu: prefereix veure passar les coses, que li deixin tot fet, no mullar-se. Clar que, hi ha un moment de la novel·la, en que haurà de triar si continua així, o passa a l’acció.

Com creus que reaccionaries si et trobessis en el lloc del Víctor?

Es fa difícil de saber, perquè en situacions tan extremes no és fàcil predir una reacció. No ho passaria bé, això segur. I estaria desorientat. No ho sé, sincerament. Prefereixo no pensar-hi!

La numeració del llibre s’atura a la 214, que es repeteix fins al final, com se’t va acudir? No ho havia vist mai.

Volia que la numeració formés part de la història, que hi jugués. Així com la novel·la avança de forma progressiva, igual que el número de pàgines, hi ha un moment del relat en que els fets esclaten i tot queda com en suspensió. Volia que tot s’aturés a la pàgina 214 i al capítol 21, com si no hi hagués futur. El meu amic Víctor García Tur, al seu llibre de relats Twistanschauung, va iniciar cada conte per la pàgina 13. Em vaig inspirar en això, per jugar amb la 214.

Torturant amb banda sonora de “La sirenita”, a quina ment se li acut una cosa com aquesta?

És veritat. És de malalt. Quan vaig acabar d’escriure aquella escena, vaig córrer a twittejar alguna cosa així com “acabo d’escriure d’escena més bèstia que he escrit mai”. N‘era conscient, que és un dels plats forts de la novel·la. Volia que la innocència d’una cançó molt animada d’una pel·lícula infantil contrastés amb la crueltat de la situació. I no volia que fos forçat, sinó que s’integrés en la història. N’estic molt orgullós d’aquesta escena. Ara ja no podràs tornar a veure la Sirenita igual.

Hi ha personatges que són comuns d’altres novel·les teves com el Léon, explica’ns una mica perquè.

Igual que tenia planejat el canvi de gènere i estil des d’antuvi, també volia mantenir unes constants. Un microunivers. El León era un dels protagonistes de Montecristo, la meva primera novel·la. Un republicà que escapava de Mauthausen amb vint-i-pocs anys. Ara, amb noranta-molts, aprofita tota aquesta experiència a L’any de la plaga. No és l’únic: hi ha una Corvo que és neta d’Andreu Corvo (protagonista de Montecristo), que alhora era nebot de Moisès Corvo (protagonista de La mala dona). I més i més connexions que aniran apareixent més endavant, a cada novel·la.

I això d’inspirar-te o incorporar gent, amics teus i llocs reals com va anar? Com s’ho van prendre ells? S’agraden?

Et seré sincer: em va fer gràcia posar-hi amics. Com que volia fer una novel·la molt realista, almenys en la descripció d’una certa rutina estiuenca, vaig fitxar a dos amics que encaixaven perfectament en el perfil dels personatges que buscava, el Diego i el Casu. També vaig decidir que cada escenari havia d’existir, havia de ser real. Cafeteries, centres d’atenció a domicili, hospitals, botigues de còmics… havies de poder visitar-los. La identificació amb l’escenari converteix la història en molt més terrorífica un cop hi introdueixes els elements fantàstics.

Al final de la novel·la hi ha un “Addèndum multimèdia”, si haguessis de triar una de cada de la llista que hi has posat, quins serien?

Star Wars – Per tot el que va marcar a tots els qui vam créixer als 80. Sóc més d’Indiana Jones, però per a aquesta novel·la, en que Víctor Negro intenta un parell de cops fer un Jedi mind trick, és més adient Star Wars.

All these things that I’ve done – The Killers. La tenia al cap des d’un principi. Primer, perquè marca una mica la filosofia del llibre, amb tot el tema dels records i de les coses que has fet. Segon, perquè és impossible no cantar la tornada quan comença a sonar a la ràdio, al cd, a l’iPod, a l’spotify o a on sigui que escoltes música.

Twilight Zone – Perquè eren capaços de resumir en vint minuts històries fascinants i molt, molt, molt imaginatives.

El cinema i les sèries que hi ha són referents de gent que actualment ronda entre 30 i els 40. Quins són els teus referents actuals? Quines sèries segueixes? Quines pel·lícules destacaries de les vistes recentment?
Va haver-hi un parell d’anys en que seguia moltíssimes sèries alhora. Però em falta temps. Com a gairebé tothom, vaja. Actualment, segueixo: Fringe. Que és com una evolució de Lost, Expedient X i Alias. Va començar força malament (els primers vuit episodis són dolents), però a mida que ha anat avançat s’ha convertit en una sèrie de moltíssima qualitat.

The office, però l’americana, la d’Steve Carell. Poques sèries m’han fet riure com aquesta. Humor a través del patetisme.

The Walking dead. Ja sóc un gran fan del còmic de Kirkman. Esperava amb candeletes l’adaptació a la tele de Frank Darabont, que m’està agradant força perquè és justament el que volia veure: un apocalipsis zombie com Déu mana.

De pel·lícules, fa temps que no vaig gaire al cinema. La darrera va ser La red social, que em va agradar. Un Fincher molt sobri al servei del guió d’Aaron Sorkin.

I fent recompte aquest any: Los ojos de Júlia (molt bon suspens i tensió, perturbadora), Buried (lliçó de planificació cinematogràfica), Predators (trunyete avorrit), Machete (soporífera), Los mercenarios (revival divertit), Origen (obra mestra, la millor de l’any), Toy Story 3 (molt bé, tanca la història), Splice (té el seu què), Kick-Ass (desfadíssima, val la pena), The Crazies i Zombieland (comparteixen molts ingredients amb L’any de la plaga) i Solomon Kane (gairebé no recordo res).

Com combines l’escriptura amb la teva tasca a la policia científica dels Mossos d’Esquadra? Si mai haguessis de triar entre una de les dues coses, quina et quedaries?

Perdent hores de son. M’agrada escriure pel matí, i això només ho puc fer quan treballo per la tarda. La feina em proveeix de suficients estímuls com per escriure moltes més novel·les, així que no vull deixar ni una cosa ni l’altra.

Algun proper projecte en ment? Ens pots explicar alguna cosa?

Més que en ment, al paper. Estic en plena fase de documentació de la següent novel·la, en que tornem enrere en el temps. Però prefereixo no dir res més, que tan sols n’he escrit la primera frase. Però quina frase!



Marc Pastor (Barcelona, 1977) és diplomat en Criminologia i Política Criminal i treballa a la policia científica dels Mossos d'Esquadra.
Ha publicat Montecristo (2007) i La mala dona, que va obtenir el I Premi Crims de Tinta de Novel·la l’any 2008.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies