Si busquéssim un equivalent a l’humor de Juanjo Sáez al món del cinema i la televisió arribaríem a un nom de referència: Larry David. Sáez té en comú amb el guionista i actor nord-americà (“Seinfeld” i ” Larry David”) aquest humor que neix de les coses petites, que neix de la vida mateixa.

Juanjo Sáez ja porta alguns anys sent l’assot de moderns de la Barcelona més “senyoreta” i ara, després de l’emissió de la primera temporada d'”Arròs covat” en televisió (però sobretot seguida a Internet), ha decidit publicar el còmic “basat” en la sèrie. I poso “basat” entre cometes perquè realment no se sap si és el còmic que va originar la sèrie o si la sèrie va originar el còmic.

El propi Sáez ho aclareix, en una introducció magnifica al còmic, comentant que aquelles pàgines son gairebé la publicació dels story boards que ell passava a l’equip d’animadors amb qui treballava. Segons Sáez, tant TV3 com Escándalo films (productora que va encarregar el projecte al dibuixant), sempre van imposar uns criteris i “van corregir” o “van minimitzar” els gags inicialment dibuixats. Censura? Suposo que simplement adequació a uns valors televisius que permetin l’emissió. I també suposo que l’entesa entre Sáez i la productora de l’ESCAC era imminent en tenir Sáez bastants amics a dins.

Per tot això, el còmic que ens ocupa, difereix una mica de la primera temporada animada. El còmic carrega mes les tintes, té un pòsit mes de tragicomèdia que de comicitat pura. És més profund, mes interessant, amb mes arestes. Mes reflexiu, podríem dir.

Per a qui no conegui encara de què va us situo: “Arròs covat” relata les vivències de Xavi, un dissenyador treintañero ingenu, neuròtic, maniàtic i fracassat en un entorn de modernitat i amb una obsessió per dues coses: el que diran i la por terrible a que se li passi l’arròs.

La història és igual que la de la sèrie televisiva però el còmic destil·la un humor més marca de la casa Sáez (àcid, fi i amb dobles sentits) que a cada una de les seves pàgines i, a mesura que avança l’estructura, fa creixer l’empatia cap a Xavi de forma irremeiable. Per què? Doncs ben senzill: perquè en aquest Xavi i en aquesta fauna que li acompanya (xicotes, exxicotes, companys, enemics, la seva tieta Paquita -el personatge mentor del protagonista-, el nuvi de la seva tieta..) els lectors veiem i sentim coses que ens semblen properes, coses amb què ens sentim identificats.

Allò que si es manté, doncs, respecte a l’animació és aquesta sensació de conèixer els personatges o de saber a qui es refereix o a qui et recorden. Té aquesta capacitat de mostrar “realitat” de coses i persones conegudes. I és que Juanjo Sáez demostra que no és un dibuixant a l’ús sinó un narrador d’històries amb una visió i un punt de vista únic (potser el realment important). Pot ser que sigui un món molt propi però alhora aconsegueix una universalitat generacional al·lucinant i fa que tant la sèrie com el còmic siguin des de ja objecte de culte d’una generació.

És “Arròs covat” un còmic per a una generació?

Jo que crec fermament que si. I és per això que tant la sèrie com el còmic són obres per a minories, obres que es convertiran en referències de culte per a tots aquells que, com Sáez, vivim en la trentena amb aquesta amarga barreja de sabors nostàlgics però també amb el dolçor del sabor de saber burlar-se d’una generació. “Arròs covat” és una aventura cap a la maduresa en un etern intent peterpanesco de no avançar sense adonar-nos que el temps passa i que se’ns exigeix (se li exigeix al Xavi) una adequació a la nostra nova edat i als nostres nous rols. I és que veure algú de trenta anys comportant-se com un adolescent sempre té la seva gràcia perquè és bastant ridícul. I més en aquesta Barcelona i en aquesta Catalunya més provinciana del que ens pensem i taaaaan absolutament moderna que fa pena.

A les pagines del tebeo, el dibuixant inclou alguns “homenatges” a personatges reals com Joe Crepúsculo i Marc Piñol (Dj de Mierda). El també dibuixant Javier Mariscal apareix com un ” semi-Déu ” explotant becaris, la qual cosa va provocar (segons diuen les males llengües) l’enuig del Mariscal real.

Juanjo Saéz també aconsegueix (segurament per aquesta empatia identificativa envers el protagonista) emocionar-nos i tocar-nos el cor sense caure en la ñoñeria. És un sentiment que ens produeix també mensualment el seu “hit emocional” a la darrera pàgina de la revista musical Rockdelux. Amb molt poc aconsegueix una emoció màxima.

Els projectes de Juanjo Sáez

El sempre inquiet autor col·labora actualment amb altres dibuixants (Javirroyo, Joaquin Reyes, Susipop, Pepo Perez, entre d’altres) en una revista web http://elestafador.com/ on deixar anar amb tranquilitat la seva “mala llet” sobre l’actualitat, ara que la seva aventura tant al diari El Pais com al diari El Mundo ha finalitzat. Són temps dolents per a l’humor mes radical.

Com a aspecte negatiu potser puc dir que es tracta d’un humor molt “tancat” i és difícil que pugui interessar fora de les fronteres catalanes però el que si és segur és que riure’s del nostre ombliguismo és necessari. I si algú ha de fer-ho qui millor que Juanjo Sáez, possiblement el millor en el seu camp. Còmic absolutament recomanable tant si coneixes a Sáez com si encara no t’has dignat a llegir-lo. Llarga vida a Sáez!


Editorial: Random House Mondadori
ISBN: 9788439723073
Pàgines: 768
Preu: 26,90 €

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies