Un altre remake que arriba a les nostres sales. Fa 7 anys la directora francesa Anne Fontaine estrenava Natalie X, un thriller sexual protagonitzat per Gérard Depardieu, Fanny Ardant i Emmanuelle Beart. La versió americana compta amb la producció de Ivan Reitman (Los cazafantasmas, Poli de guardería) i Jason Reitman (Up in the Air, Juno), que van veure en Atom Egoyan el director idoni pel remake, i és que Egoyan ja va demostrar el seu talent en el thriller sexual amb Exótica.

La història és la mateixa, Catherine (Julianne Moore) és una ginecòloga d’èxit que porta una vida acomodada, tot i que monòtona, junt amb el seu marit David (Liam Neeson) i el seu fill Michael (Max Thieriot). Tot d’una comença a sospitar que el seu marit te una aventura. Casualment coneixerà a Chloe (Amanda Seyfried), una jova i i bella prostituta de luxe, i decidirà contractar-la per seduir el seu marit i posar a proba la seva fidelitat. Però els relats de les trobades de Chloe amb David no només posaran encara més gelosa a Catherine, sinó que a més aixecaran en ella una sèrie de desitjos ocults que la desconcertaran.

Atom Egoyan aconsegueix donar-li un clima i una ambientació nova a una història on els personatges, els seus impulsos i les seves emocions són els protagonistes. El fred del clima contrasta amb les ardents relacions d’un triangle amorós on precisament la falta d’amor impulsarà altres passions encara més intenses. Molt interessant resulta també la utilització dels espais, de les finestres, dels miralls, dels punts de vista,… mèrits d’Egoyan que, malauradament, no veuen el seu zenit, i contrasten amb d’altres recursos més comercials, imposats pels Reitman, que resten personalitat a un producte que encara podia donar més de sí.

Però concessions comercials a banda, el resultat és bo, i molta culpa la tenen els seus intèrprets, sobretot Julianne Moore, que perfila el seu personatge de manera magistral a cada escena, com una rosa que va perdent els seus pètals, deixant a la vista nous pètals de colors més intensos, però molt més vulnerables. Una rosa que per altra banda també punxa, i molt.

En definitiva, un film interessant que sí aporta nous ingredients i sabors al seu predecessor però en el que es troba a faltar una mica més de sensibilitat egoyana, sobretot en el seu final, tan precipitat com complaent.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X