Quatre dones el dia en què les seves vides canviaran radicalment. Tenen a les seves mans l’oportunitat de començar de nou, però conservant el vertigen de trencar amb tot allò que han anat construint durant anys. Quatre grans actrius que interpreten a les protagonistes que es plantegen alguns dels nous conflictes als quals s’enfronta la dona contemporània.
Forma i contingut. Així podríem definir la proposta amb què Juana Macías aterra a l’àrid terreny del llargmetratge espanyol. Formada durant anys a les files del curtmetratge, arriba a la primera divisió del cinema amb maduresa formal i de contingut, projectant una personalitat ben definida i pels múltiples reconeixements anteriors, ben lluny de ser considerada flor d’un dia.
Forma estudiada, metòdica i justificada, sense atreviments injustificats tant propis de debutants amb ànsia per canviar la història del cinema i fent us d’una fotografia elegant i exquisida. El mateix del contingut, posant damunt la taula diversos arguments ben explorats de la mà d’uns personatges femenins abstrets de la més pura realitat: quatre dones que decideixen de quina manera volen viure la seva vida.
Gran encert el de les quatre actrius que els donen vida. Goya Toledo que dubta davant la maternitat tardana, Carme Elias davant la proposta fugitiva del seu amant, Ana Labordeta es repensa una segona oportunitat amb el seu marit, i la seva filla Aura Garrido que viurà les inesperades conseqüències de la situació. Destacar la irrupció a escena d’aquesta jove actriu, continguda en els primers moments donant vida a una adolescent que viu l’amor a través de la pantalla d’un ordinador, però desinhibida quan el dramatisme exigeix dosis d’emocions viscerals.
Un guió que entrellaça sense calçador els diferents episodis que el componen. Tot avança amb perfecta sintonia, sabent quan ha de donar una pista a l’espectador dels futurs esdeveniments i quan toca endinsar-se en cadascuna de les històries. No hi ha distorsió ni elements dissonants, els personatges principals acaparen l’espai enfront d’uns secundaris que fins i tot en alguns moments apareixen desenfocats.
Macías puntua amb nota gràcies a les seves dots de guionista i directora d’actors i actrius, deixant petjada amb una pel•lícula plena d’estil i elegant, i per la qual tria una selecta banda sonora. Sens dubte és l’alumne avantatjada d’una generació de cineastes -Aguilar, Subirana, Coll o Trapé- que tot i no situar-se en la innovació dels Lacuesta, Galter o Vila, també tenen molt a dir.
Envía una resposta