L’ascensió de Voldemort sembla imparable. Després de la mort de Dumbledore, l’escola Hogwarts i el Ministeri de la Màgia estan caient sota la influència dels mortífags. Aquest és el punt de partida del darrer llibre de Harry Potter i també de la seva adaptació al cinema, dividida en aquest cas en dues parts.
La primera part comença amb Harry, Ron i Hermione a punt d’emprendre la missió que els va encarregar Dumbledore: localitzar i destruir els Horcruxes, els objectes que contenen fragments de l’ànima del Senyor Tenebrós. Però en aquesta ocasió els tres protagonistes estan sols i no podran rebre l’ajuda de cap mag experimentat. Mentre Harry, Ron i Hermione estan buscant els Horcruxes es troben amb la llegenda de les relíquies de la mort que jugarà un paper molt important en el combat final amb Voldemort.
Quan es va decidir que l’adaptació del darrer llibre de J.K. Rowling es faria en dues pel·lícules, semblava evident que la part més important de l’acció es veuria en la segona entrega (que s’estrenarà el proper mes de juliol). La primera part havia de presentar molts dels elements que culminarien en el final de la història i hi havia cert perill d’acabar amb una pel·lícula sense acció, amb molts diàlegs, una mica allunyada de la resta de les històries del Potter. Per sort, el director David Yates i la resta de l’equip han sabut dividir adientment l’acció del llibre i vestir amb emoció i gran intensitat la major part del metratge d’aquesta pel·lícula.
Els protagonistes busquen les Horcruxes i a la vegada es busquen a ells mateixos en un món completament diferent del que coneixien. No hi ha cap adult que els pugui protegir, el Dumbledore no està allà per donar-los un cop de ma i no tenen ni idea del que han de fer exactament. Han de vèncer les seves pors i han de trobar l’heroi interior fora de l’escola i d’un ambient segur. Aquest conflicte és present en la pel·lícula sobretot en el cas del Ron, ja que el Harry sempre ha estat un heroi torturat que sap quina és la seva responsabilitat sense estar massa convençut i l’Hermione és l’heroïna convençuda, forta i intel·ligent que sempre troba respostes. En Ron pren encara més protagonisme (en detriment de Harry, perquè és una evidència que Rupert Grint és molt millor actor que Daniel Radcliffe) presentant un conflicte interior que tots estan vivint i que és el pas previ a estar convençuts per enfrontar-se frontalment a Lord Voldemort. El triangle format pels tres protagonistes és l’element principal de la història, amb moments de tensió però també d’exaltació de l’amistat. Afortunadament, és un trio d’actors que es coneixen de fa molt temps i saben fer funcionar perfectament la seva relació. L’èmfasi en les relacions entre els protagonistes no implica que la pel·lícula no tingui seqüències d’acció: al llarg de tot el metratge hi ha enfrontaments amb enemics propers a Voldemort, destacant la part inicial quan Harry ha d’escapar dels mortífags perquè encara no té 18 anys i el poden detectar i l’enfrontament posterior amb un dels Horcruxes.
La resta d’elements de la pel·lícula estan disposats al voltant de la recerca dels Horcruxes, mostrant-nos com els mortífags dominen el món màgic i el Voldemort cerca noves fonts de poder per acabar amb el seu enemic. Especial atenció rep la llegenda de les relíquies de la mort, important per a la part final de la història, que és narrada en la pel·lícula fent servir una preciosa seqüència d’animació que ja val la pena per ella mateixa. Finalment, pocs comentaris es poden fer en els aspectes tècnics, la pel·lícula s’assembla a les anteriors i crec que això és suficientment positiu.
En resum, és la setena pel·lícula de Harry Potter i poques sorpreses es poden esperar. És una adaptació sòlida, ben realitzada, amb un bon guió i bones interpretacions. Si heu vist la resta d’entregues de la saga, aquesta, per suposat, no us decebrà.
Envía una resposta