Avalada pels festivals de Deauville, Locarno i Sundance, i per una part de la crítica, “Cyrus” és considerada com la representant de “la nova comèdia”, entre el cinema indie i el comercial. Personalitat i creativitat de la mà dels germans Duplass, directors i guionistes del film.
Jay i Mark (Duplass) es deixen endur de la mà dels també germans Ridley i Tony Scott (productors executius de Cyrus) per abraçar un públic més ampli, deixant una mica de banda l’esperit (no tant l’estètica) indie dels seus anteriors treballs, i per aconseguir-ho compten amb un repartiment gens menyspreable: John C.Reilly, Marisa Tomei, Jonah Hill i Catherine Keener.
“Cyrus” recrea la típica història d’home coneix dona amb fill de per mig. L’estreta relació entre mare i fill i la nova i anguniosa relació d’aquest amb el “ligue” de la seva mare, seran l’epicentre que farà evolucionar el film. I com en tot film sobre relacions i només relacions, o comptem amb bones actuacions o amb un guió original, o millor amb tots dos. “Cyrus” compta, només, amb bones actuacions. El trio protagonista, C.Reilly, Tomei i Hill, són ideals en els seus papers i balbucegen de la manera més natural els insulsos diàlegs que la parella de directors s’entossudeix en amagar sota la forma de cinema mumblecore, que potser entabanarà al crític més “modern” però mai al nostre sensor d’avorriment.
Així, rescatarem l’escena en la que Jonah Hill (el fill) mostra el seu talent com a músic, i potser la seva banda sonora, que malgrat ser ficada amb calçador, és una bona selecció. La resta no va a enlloc, dona voltes i torna al mateix de sempre. I si a sobre se’t seu a prop un d’aquells personatges que expressen el seu avorriment amb constants esbufecs, el visionat pot resultar una experiència traumàtica.
Envía una resposta