No és fàcil estrenar sala del Lliure a Gràcia després de tant de temps tancat, sense llançar a l’aire algun títol potent… Àlex Rigola dirigeix aquest clàssic de Tennessee Williams per reobrir una sala que ha estat emblemàtica a Barcelona durant anys.

La història és coneguda, s’ha versionat moltes vegades, sempre intentant donar un nou cop d’efecte a un text atemporal i difícil de posar en escena. Margaret i Brick estan en un punt sense retorn en el seu matrimoni, diverses circumstàncies els han portat a pactar una convivència, cada vegada més insostenible, que està arribant a posar a prova els nervis de Maggie (Chantal Aimée), i el fetge de Brick (Jaume Carreras).

Girant a l’entorn d’aquest conflicte, trobem el pare de Brick (Andreu Benito) terratinent poderós que veu com el seu món es dissol per la seva salut precària, la mare (Muntsa Alcañiz) abnegada i “gintoniqueada”, el fill gran Gooper (Santi Ricart), i la seva dona, la Mae, mare de cinc nens insuportables (Ester Cort). En aquesta ocasió se’ns planteja una obra sobre una escenografia aconseguida, un dormitori on les tensions han de polsar sense parar, en un camp de cotó amb espines com les que tota la família duu a flor de pell.

Els actors, força continguts emocionalment, gestionen l’obra a l’estil Rigola, sense acabar de destapar la caixa de trons que batega dins d’ells. Una gata massa tova, crec, la Maggie de la Chantal, que cau en la tristor de veure’s donada de banda sense trobar en algunes ocasions aquella roca que Tennessee veia en ella. Un Brick una mica en els núvols en algun moment, més aconseguit en les seves rèpliques amb el pare, i més nuu que el Brick cinematogràfic davant les acusacions d’homosexualitat, camuflades en la versió de Richard Brooks de 1958.

En canvi Andreu Benito trepitja amb força l’escenari, donant cops d’efecte que col•loquen els actors en situacions interessants. També la mare, inquietantment robòtica, sempre got en mà, destil•la un perfum fantasmagòric que contribueix a filar la trama de forma subtil. En Gooper i la Mae tenen uns papers discrets i no gaire exprimits.

No obstant a això ens trobem davant d’un espectacle teatral treballat que vol aconseguir crear una atmosfera de tensió polsant, tot i que no sempre obté la pretensió. Una estrena del Lliure de Gràcia que pot ser com un tast inicial del que pot esclatar en aquesta sala en un futur pròxim.


Es pot veure a: Teatre Lliure
Text: Tennessee Williams
Intèrprets: Chantal Aimée, Muntsa Alcañiz, Andreu Benito, Joan Carreras, Ester Cort, Santi Ricart, Raffel Plana.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies