M’havien proposat anar a aquest concert com una oferta irrefusable i no podia dir que no. Tenia amb prou feines quatre dades; havia conegut el grup quan van aterrar fa mig any al Primavera Sound, havent acabat de llençar el seu àlbum homònim – The Drums, sonaven a aquell indie-pop cru (que alguns anomenen Post-punk) on les tornades són l’ànima de les cançons. Ara, les entrades pel seu directe estaven esgotades.
El concert va començar tar, pasades les 22h, era dissabte y, com tots els dissabtes, les hores i els minuts deixen de tenir gaire sentit per qui s’ha pogut lliurar de la rutina. La Sala 2 del Razzmatazz estava composada per una barreja interessant. Hi havia les dues cares de la moneda, els seguidors de les èpoques daurades de Joy Division o the Smiths i, per altra banda, els que representaven el somni adolescent, els joves de vint-i-pocs que entenen molt bé el missatge que volen transmetre The Drums.
La primera en sonar va ser “Best Friend“. Jonathan Pierce sortia disparat del back stage, como si tot just acabés de sortir d’un altre concert. La seva forma tant peculiar de sentir la música i transmetre-la al públic el fa un ser extremadament còmic. Lluïa una jaqueta de futbol americà molt a mida amb el seu look, convertit en un Ian Curtis adolescent i despreocupat, mentre que Jacob Graham (guitarra) s’entretenia amb balls tant elàstics com els seus propis punteigs.
Hi havia bon rotllo, no en va l’etern estiu és un sentiment que a tots ens ha envaït alguna vegada en les nostres vides. Com deia una vegada Jonathan “Només escribim sobre dos sentiments: un és el del primer dia d’estiu, quan tú i tots els teus amics esteu a la punta d’un penyasegat veient la posta de sol, meravellats pels vostres pensaments, somnis i esperances. L’altre, és quan estàs caminant sota la pluja i t’adones que estarás sol per sempre“. Així es presenten The Drums.
Aquests nois provinents de Florida, afincats a Nova York, representen l’estiu etern, apostant per una visió post-adolescent de la vida. Aquesta nit han tocat singles tant potents com ‘Forever And Ever, Amen’, ‘Me And The Moon‘, ‘Skippin’ Town’ i ‘Book Of Stories’. The Drums podrien haver ofert un gran concert, però la seva presentació a Barcelona ha quedat una mica deslluïda. Principalment per un so manifestament millorable que ha provocat que Jonathan Pierce no domés el micròfon. De fet, crec que l’ha deixat destrossat amb aquesta peculiar coreografia en la què el propi micro era un dels elements principals; de manera que “Best friend” ha arrencat de forma tebia i a “Submarine” i “Book of stories” la seva veu amb prou feines arribava de forma intermitent.
Pero a pesar de tot, i per molt que encara hagin d’afinar el seu directe, la música d’aquests quatre nois de Nova York té un encant contagiós, diria una banda que predica l’alegria de viure pop. No es tracta només de que “Let’s go surfing” (el seu tema més famós pel què es van inspirar en el president dels Estats Units, Barack Obama) fos corejada de forma entusiasta pels fans com ho han fet avui, sino que temes com “Me and the moon” i “I need fun in my life”, han demostrat la veritable identitat del grup: són joves com la majoria dels seus fans.
Tinc moltes ganes de veure’ls créixer, ja que han recuperat aquell gloriós poder de les tornades enganxoses, les cançons esquelètiques i fibroses sobre l’estiu més trist. Balades com “Down by the Water“, el tercer i últim tema del bis, no són per escoltar quan el sol ja s’ha amagat, tot i que després d’una hora frenèticament llarga, ja havia arribat la nit quan vam sortir del Razzmatazz.
Setlist:
1. Best Friend
2. Submarine
3. Book of stories
4. I felt stupid
5. Make you mine
6. Let's go surfing
7. Me and the moon
8. I need fun in my life
9. Don't be a jerk, Johnny
10. Forever and Ever, Amen
11. Baby, that's not the point
12. The Future
Bisos
13. It will all end in tears
14. Skippin' Town
15. Down by the water
Envía una resposta