Certament el de la música és un món ben curiós: si m’haguessin dit fa un temps que a l’any 2010 una noia irlandesa amb estètica Pin Up triomfaria a mig món reivindicant estils Vintage com ara el Rockabilly, el Boogie o el jazz vocal de tall més clàssic, hauria pensat que algú s’havia begut l’enteniment. Doncs ves per on que una tal Imelda May, a l’estil d’una Wanda Jackson europea, s’ha convertit en una de les sensacions del moment, capaç de desbancar U2 i Bruce Springsteen a les llistes de vendes del seu país. I no per casualitat: en el que ha estat la seva tercera visita a Barcelona en dos anys, la Sra. May ha demostrat un talent i una convicció indiscutibles i un directe demolidor.

Amb la sala Bikini plena a vessar d’un públic la mar d’heterogeni, el grup va començar el concert sense contemplacions, com ha de ser, amb dos trets: pam! pam! “Pullin’ the Rug” i “Love Tatoo”. Després una breu presentació i dues sensacionals versions de temes clàssics: el blues tradicional “Poor Boy”, habitual en el repertori de bluesmen llegendaris com ara Howlin’ Wolf o Mississipsi John Hurt, i la mítica “Train kept a rollin”, una cançó del anys 50 popularitzada per Johnny Burnette i versionada posteriorment per patums musicals de l’alçada de Yardbirds, Led Zeppelin o Aerosmith.

Quatre cançons, una veu espectacular, carisma escènic a dojo i una banda d’allò més solvent=audiència entregada. I és que la Imelda May és bona, molt bona, però porta un grup que ves-li al darrera i molt ben engrassat, encapçalat pel guitarrista Darrel Higham, marit de la Imelda i una figura de l’escena Rockabilly britànica, que ha participat en prop de cinquanta discos, bé amb la seva banda (The Enforcers) bé com a productor, músic o compositor. Alt com un Sant Pau i més xulo que un vuit, va deixar tot el protagonisme a la seva dona, tot i que va obsequiar-nos amb un parell de solos a la Brian Setzer amb la seva preciosa guitarra: una Peavey Rockingham blanca que feia goig. La secció rítmica també Déu n’hi do: el contrabaix Al Gare no es va moure de lloc en tot el concert, però el seu constant batec donava consistència al so, mentre que el bateria Steve Rushton l’adornava amb un dinamisme i contundència envejables, que no l’impedien de donar suport a la veu principal amb el seus cors; com a cirereta la tasca inestimable del pol·livalent (trompeta, guitarra i percussió) i veterà Dave Priseman que va donar color a moltes de les cançons amb bones intervencions amb metall.

Tots plegats van continuar amb peces de “Love Tatoo” i “Mayhem”, els dos darrers treballs de la Imelda May, com ara “Big handsome man”, plena de swing, l’adrenalínica “Sneaky Freak”, “Smoker’s song”, en la presentació de la qual alguns fumadors van aprofitar per reclamar públicament els seus drets, o “Proud and Humble”, on la cantant va recórrer al vell, però sempre efectiu, recurs de fer repetir a la gent fragments vocals, de cada cop més complicats, tot i que l’entonació col·lectiva va estar sempre a un, sorprenent, bon nivell. També van caure temes menys canyeros com ara la balada, “All for you”, moment que van aprofitar Imelda i marit per mirar-se amb ulls de lluç, o el fantàstic mig temps “Inside Out” (amb una sensual trompeta), que van precedir la abassegadora recta final del concert amb tres bombes “Psycho”, “Johnny Got a Boom Boom” i “Mayhem”.

Després retirada als camerinos i sant tornem-hi amb un únic bis i dues versions més, la coneguda “Tainted love”, originalment interpretada per la cantant de soul Gloria Jones però que és més coneguda per la versió techno que en van fer els Soft Cell, i una absolutament impressionant “My Baby Left Me”, el blues d’Arthur Crudup que Elvis Presley va convertir en una tema clau de la seva carrera, un tancament de luxe per una gran nit.

Concert collonut, doncs, un pel curt però molt intens i amb molt de feeling, tant de feeling que, veient la reacció del respectable durant tot el concert, la bona acollida que ha tingut la cantant en tots els seus concerts a la ciutat i veient, també, la cara de felicitat de tot el grup, no m’estranyaria que Imelda May es convertís en un altre dels artistes “mimats” pel públic barceloní com ha passat, per exemple, amb Wilco o Bruce Springsteen. Va Imelda, et podem adoptar? Que no s’enfadi el teu marit, però, eh?. Quan ens tornem a veure?

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies