Stephen Frears porta al cinema la popular tira còmica de Posy Simmond i ens dóna a conèixer a Tamara Drewe, una periodista que retorna al seu poble natal per causar un daltabaix en un lloc on no passa mai res. Comèdia costumbrista amb un toc d’humor negre i mordacitat british del director de “Las amistades peligrosas”, “The Queen” i “Alta Fidelidad” entre moltes altres.
“Tamara Drewe” està basada en la popular tira còmica de Posy Simmond, publicada a “The Guardian“, que al seu torn s’inspirava en “Far From the Madding Crowd” (Lejos del mundanal ruido), de Thomas Hardy. Estem al davant d’una comèdia de vegades costumbrista i que alguns cops es tenyeix de negre sobre una jove periodista dividida entre dos amants. Tamara Drewe torna, després de molts anys, al seu poble rural de Dorset per vendre la casa de la seva mare. El seu retorn provocarà una commoció en el trànquil poblet anglès on no passa mai res. Tamara, que era una adolescent poc agraciada, torna convertida en una impressionant dona que desencadena una tempesta d’enveja, desig i tafaneria allà on va. Tamara és una noia moderna, però la seva història d’amor i confusió és eterna.
“Chéri” va ser l’última proposta d’Stephen Frears, un drama victorià que no li va quedar massa rodó i que es mostrava llunyà d’èxits seus com “Las amistades peligrosas”.
Amb “Tamara Drewe” Frears es relaxa, es posa de broma i mira de fer-nos riure amb una història d’embolics, triangles amorosos i gelosies ubicada en el camp anglès.
“Tamara Drewe” és una comèdia lleugera, que acaba sent en excés amable, per molt que miri de ser mordaç. El film de Frears no és per esclatar a riure, és d’aquells que deixa a l’espectador amb només un somriure. Un correcte passatemps que podria haver donat més del que en realitat dóna i que desconcerta una mica amb el seu “gir” final.
Una film coral on la Tamara del títol està interpretada Gemma Arterton. Aquest personatge que és vital i central en tota la trama, no acaba de quedar massa ben justificat. Costa d’entendre perquè pren algunes de les decisions, fet que fomenta el desconcert sobretot en la part del desenllaç. Frears, de tota manera, adora a l’actriu triada i la mostra en tot moment com si estigués extasiat davant la seva bellesa.
“Tamara Drewe” és queda una mica a mig camí de fer-nos riure i de deixar-nos ser irònics i cruels. No és una opció dolenta per a una tarda de cinema però sap greu no acabar de trobar el Frears més rodó.
Envía una resposta