De la mà de Gary Winick ens arriba “Cartas a Julieta”, una nova comedieta romàntica protagonitzada per la “Mamma Mia” Amanda Seyfried, Vanessa Redgrave, Gael García Bernal i Christopher Egan.
Sophie Hall (Amanda Seyfried, a qui hem vist com a filla de Meryl Streep a “Mamma mia”) és una aspirant a escriptora d’una revista, qui, al costat del seu promès Víctor, viatja de Nova York a Verona per a viure una mica del romanç que molta falta li fa a la relació. La lluna de mel avançada, però, no acaba de funcionar. Víctor passa massa temps a fora, ocupant-se d’uns assumptes de treball i Sofia acaba coneixent Verona ella sola. Així és com descobreix el famós pati de Verona dels amants de Julieta Capuleto, on dones de totes parts del món li deixen a Julieta cartes d’amors perduts i no correspostos. Allà coneixerà a les “secretàries de Julieta”, les dones que responen dia rera dia aquestes cartes. Accidentalment (i molt patillerament) Sophie descobreix una carta escrita fa 50 anys a Julieta per Claire Smith, sobre un amor de joventut Lorenzo. Sophie contestarà la carta i per a sorpresa seva, Claire, ara ja àvia, es decidirà a viatjar a Verona a la recerca del seu amor perdut. Allà les dues dones acompanyades pel net de Claire iniciaran juntes un recorregut per la Toscana a la recerca de l’amor perdut.
A partir d’un guió justet de Jose Rivera, que sembla mentida que quasi aconseguís l’Oscar per “Diarios de motocicleta” (2004), i Tim Sullivan, la pel·lícula la dirigeix Gary Winick, qui té en el seu currículum haver perpetrat films com “Guerra de novias”. El film ens porta dos històries d’amor diferents amb un guió que no ofereix cap sorpresa i amb unes interpretacions que no són especialment atractives. Per una banda un amor madur de Claire, amb el rostre de la meravellosa Vanessa Redgrave i Lorenzo, interpretat pel seu marit en la vida real Franco Nero. I per l’altra un amor més jove, protagonitzat per Sophie, l’aspirant a escriptora.
De les dues històries, la primera és la més interessant i amb uns personatges més atraients encara que no està prou desenvolupada i acaba convertint-se en secundària i en motor de l’amor jove. La història de Sophie, en canvi, és la més supèrflua. Malgrat que parteix d’una premissa interessant, al menys les “secretàries de Julieta” ho podrien haver estat, acaba convertida en una història tant previsible que ni caldria veure-la i amb unes interpretacions que, sobretot en l’apartat masculí, no se salva ni una. Per una banda un sobreactuat i insuportable Gael García Bernal i per l’altre Christopher Egan, amb carisma zero perquè cap noia s’hi enamori.
De tot el film el millor és aquesta recerca que fan els protagonistes per la meravellosa zona de la Toscana amb uns paisatges que donen ganes de comprar un bitllet d’avió de manera immediata i perdre-s’hi.
De comèdies romàntiques en tenim per donar i vendre al llarg de l’any. Per una d’original que s’estrena de temps en temps, la majoria són previsibles, poc originals i empallegoses fins a la diabetis. Aquesta “Cartas a Julieta” no és el cas d’originalitat, sinó d’aquest munt que no aporta massa res de bo ni al cinema ni a les nostres vides.
Envía una resposta