El rock’n’roll mai ha estat el llenguatge de temes melòdics o que transmeti tendresa, per això ja tenim el pop. El rock’n’roll es pels agitats, els descontents, els insaciables. I amb Rock’ n’roll es van presentar ahir Danko Jones a la sala Bikini, sense pèls a la llengua, just després de que sonés com a introducció el “Highway to hell” de AC/DC.
L’aparell de llums de neó va trencar l’escenari anunciant que la nit es feia curta. Danko Jones es va mostrar al públic com sap, amb “I think bad thoughts”, el primer single del seu últim àlbum.
A aquesta la van seguir 5 temes més d’una tirada. Una dosi d’adrenalina que no ha deixat lloc al descans, una darrera l’altra, mentre explotava aquesta energia exagerada com si el seu cos estigués fora de control, poseït pel ritme accelerat de les seves pròpies cançons. El cert és que tot no passa d’aquesta maleïda fórmula que molt pocs tenen l’atreviment de portar a terme per por a no superar-se a sí mateixos.
Dankojones (como s’autotitulava) ha pujat a l’escenari amb els idem ben posats, presentant el seu últim treball, “Below the belt”, un disc que s’ha guanyat algunes crítiques dels seus seguidors pel seu so menys potent del què ens tenen acostumats. Però a pesar d’aquestes crítiques, el seu directe ha mantingut el to habitual de la banda, amb lletres àcides i morboses, i els clàssics riffs rockers.
En el repertori no han faltat la metalera “Had enough” o “Code of the Road”. El públic contingut, no ha deixat rebotar a l’escenari l’energia que posava Danko Jones en escena, encara que ho hagin donat tot, fins i tot beure’s mig litre d’orxata d’un glop mentre els crits dels seguidors clamaven Dankorxata.
El cantant de la formació és un showman i la gent s’ho passa bé, encara que les cordes no sonin, perquè aquest sap utilitzar la seva fórmula en tots els seus sentits. Tot surt tant natural i espontani que fins i tot m’ha donat la sensació de que no passava d’un espectacle de wrestling on a cada minut es sap per on tirar la corda. Està clar que això no li treu el mèrit, doncs les gotes de suor que saltaven del seu rostre no eren més que el resultat d’aquesta temàtica eròtico-amorosa on construieix un so cru i directe, sense solos de guitarra.
Sense inventar res de nou, Danko Jones van aconseguir crear un discurs propi i molt diferent. A això venien els fans, i ho han tingut a la sala Bikini, on l’acústica ha estat excel.lent; el perfecte conducte per disfrutar d’un baix ple d’intensitat i una guitarra esquinçada de luxuria. Una performance d’hora i mitja amb molt de sentit de desordre que ha deixat al públic destrossat després d’uns bisos amb 4 cançons seguides. Per suposat no hi va haber intenció de tornar, tot i que segurament Danko estaria al back stage esperant els crits reclamant el seu retorn. Com diu un dels seus temes, “Had enough”.
Danko Jones és una banda nascuda de i pel directe, i es fa extrany fins i tot parlar de Danko Jones quan ells mateixos en directe tenen massa clar el què son – una satànica rock’n’roll band, amb matisos de punk i fregant el nu metal. Hi ha qui diu que Danko Jones és fins i tot un grup de hard rock, que són originaris de Toronto, Canadà, i que el formen tres integrants – Danko Jones (veu/guitarra), John Calabrese (baix) i Dan Cornelius (bateria). Com em deia un amic a la sortida del concert, semblava que n’hi haguessin sis tocant i a mi em va donar la sensació de que no eren d’aquest planeta.
Setlist:
1. I think bad thoughts
2. Active Volcanoes
3. Play the Blues
4. Forget my name
5. Sticky situation
6. Code of the road
7. First date
8. Had enough
9. Baby hates me
10. Full of regret
11. Sugar chocolate
12. Sugar High
13. Invisible
14. Lovercall
15. The mountain
Bisos
16. Dance
17. Tonight is fine
18. She's drugs
19. Samuel sin
Envía una resposta