Wilson – La Finestra Digital

Ja ho va demostrar amb “Ghost World” o amb “Ice Heaven” però amb “Wilson”, Daniel Clowes es reafirma com un dels autors de còmic més interessants de la novel•la gràfica actual.

Les històries de Clowes es construeixen observant la realitat, els seus personatges sempre tenen carn i os i són fàcilment recognoscibles en la seva lluita amb la societat postmoderna que ens ha tocat viure. En el cas que ens ocupa, Wilson és un “cincuentón” sociopata, un tipus marginal , mesquí, egoista i que diu, sense filtres, tot el que se li passa pel cap. Vaja, aquest tipus de persona que no necessitem. Dit així es fa difícil pensar que el protagonista ens pugui semblar empàtic però a poc a poc anem entenent les seves pors i frustracions.

Clowes escriu i dibuixa moments vitals de la vida del protagonista a Oakland que, al principi constitueixen anècdotes però que, de mica en mica, fan veure el lector un fil narratiu que es va edificant. Clowes dibuixa una situació per pàgina, com una tira còmica, aparentment autoconclusiva, però que va derivant en una continuïtat amb el·lipsis al mig i de manera lenta però segura, ens fan ficar-nos de ple en una història amb continuïtat.

A més Clowes utilitza diferents estils (de la caricatura al dibuix “adult”) gairebé com una demostració del seu virtuosisme però que no desvia en absolut les intencions. I les intencions que transmet Clowes són clares: Wilson és un ésser solitari, depressiu que ha desenvolupat un odi a la resta de la humanitat perquè no sap com socialitzar-se. La mort del seu pare el deixa encara més sol i abandonat. L’autor aconsegueix gràcies al seu domini del ritme i del guió que comencem a sentir pena per Wilson i comprendre que està atrapat en un món que no aconsegueix comprendre. Es protegeix de la única forma que pot: l’odi a tot lo antropomòrfic i tot el que constitueixi un esforç social.

Wilson només estima el seu gos Pepper posant a primera plana l’afirmació que el gos és el millor amic de l’home…sobretot quan no es té una altra cosa. Wilson és mesquí, no té filtres però si un s’esforça potser troba que no té tants punts en desacord amb el personatge. Tots, d’alguna manera, estem sols.

Wilson és un còmic divertit , incòmode i trist a parts iguals. Requereix un esforç per part del lector, no és un passatemps. Clowes, una vegada més s’apropa a tractats que al món del cinema desenvolupa Todd Solondz: aquest somriure congelat de “Hapiness”, aquesta realitat penosa d’una societat en declivi, aquesta evolució incontrolada dels esdeveniments que ens converteix en éssers destructius, en persones incapaces de superar la nostra involuntària necessitat de sentir-nos estimats. Al final, si no ens estimen, si som invisibles ens tornem odiosos. Aquest és Wilson, un ésser odiós però que només necessita que l’escoltem. Com tots nosaltres, no?