Són les 20h15 quan baixo aquell passadís fosc tant característic de la sala Bikini i em dirigeixo a la sala “Espai”. Entro, la gent s’acomoda ordenadament davant de l’escenari allargant-se fins la barra. Em demano una cervesa mentre miro al meu voltant i veig un grup de persones xerrant tranquilament. No hi ha pressa. Al final això no és més que una trobada d’amics que amb prou feines tenen en comú les arrugues d’expressió i el seu gust per l’estil diversificat de John Hiatt.

Els seus fans, curtits pel temps, saben esperar pacientment; quasi tots superen la mitja dels 38 anys de carrera de John. La petita sala es va omplint mentre els teloners Suitcase Brothers al final no han pujat a l’escenari. S’apropa l’hora, busco un lloc i em miro l’escenari amb atenció: Simple i discret, com la carrera musical de Hiatt.

Al final l’espectacle que ens porta John Hiatt es resumeix en aquesta mescla entre el so afònic de la guitarra i la veu esqueixada en una espècie de “soul blanco” de carretera. Mentre tots esperem la seva arribada, puc escoltar darrera meu una conversa interessant sobre la capacitat de Hiatt de crear música. Les seves cançons han estat versionades per artistes tant dispars com Bob Dylan, Eric Clapton, B.B. King o fins i tot Iggy Pop.

Quan son les nou, els membres de “The combo” pugen a l’escenari i sense que la gent se n’adoni entra el propi Hiatt, i el so de les guitarres explota amb els primers acords d’un dels seus èxits, “Slow Turning”. La gent s’anima.

John recorda als més desatents que ha tornat a Barcelona després de 18 anys, anys entre els quals ha demostrar, per mèrits propis, ser un dels millors cantautors d’Estats Units de tots els temps, capaç de facturar obres mestres que conformen discs que naveguen des de la New Wave al Country, passant pel Blues o aquest “Soul Blanco”, sempre amb la seva veu rasposa fàcilment reconeixible.

Canvia de guitarra i comença per presentar el seu últim treball d’estudi, que porta per títol “The Open Road”, publicat el març passat i composat per once noves cançons que han recollit inmillorables crítiques als mitjans especialitzats. Presenta temes com “Go Down Swingin”, o “Like a Freight Train”, acabant oer barrejar-hi altres de més conegudes com “Perfectly Good Guitar”. Des del fons de la sala algú crida “Cry love”i Hiatt no dubte a girar-se mentre acaba de beure un glop d’aigua per dir decidit “we will play now that song”.

El públic reb les seves vibracions i comença a ballar la música com si estigués a la sala d’estar de casa, inmunes a tot i amb priu feines compenetrats amb la sonoritat que salta des de l’escenari cap a les oides asedegades d’acords clàssics d’una bona guitarra. Una darrera l’altra, “Fells like Rain” o “Memphis in the Meantime”, completen 2 hores intenses de bona música.

Eren quatre dalt de l’escenari, 3 membres dels “The Combo” i Hiatt. Ens han regalat un so vibrant, entranyable i amb molta classe. Se’ls trobava a faltar i John no ha decepcionat als fans, deixant un bon regust d’oida després d’uns bisos on no ha faltat “Riding with the king”. Al cap i a la fi, quan dalt de l’escenari et fixes en que hi ha 8 guitarres totes disposades i afinades, ja saps a què has vingut… Esperem que no trigui 18 anys més a tornar.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada