La fama de Trentemoller ha anat creixent com l’escuma. Des d’aquell llunyà 2006 en el que van publicar “The last resort” la seva fama no ha parat de créixer. No és d’extranyar ja que el seu brillant eclecticisme el permet passar d’un tema al més pur estil house, passant pel seu segell principal, el minimal, i últimament conreant l’indie, idm i fins i tot temes amb una presència de bateria i guitarra que no em ruboritza qualificar de surf (bé, joc sobre segur, Trentemoller s’ha qualificat així mateix com a tal en una recent entrevista).

La sala que va veure la seva actuació d’ahir, no podia estar més ben escollida, la mítica (i bellíssima) Joy Eslava, amb una decoració clàssica, fregant el barroquisme en el més positiu dels significats. Una sala d’aquest context l’associaries a un acústic o alguna cosa de teatre/cabaret. Un cop més la bellesa rau en els contrastos. A més l’aforament era petit, d’unes 500 persones, el que permet no estar apretat i en cap cas veure el grup des de massa lluny.

Amb puntualitat nòrdica van saltar a l’escenari els membres de la banda. La preciosa escenografia (dissenyada pel bateria del grup, Henrik Vibskov) i la justa quantitat de fum combinada amb una il.luminació gens excessiva otorgaven un conjunt íntim al mateix temps que festiu. Havent entrat en calor, ja teníem clares les seves intencions. Combinant temes d’allò més ballable, amb emocionants cançons interpretades per la tremenda veu de la noia que els acompanyava (diria que és Anne Trolle però no ho puc assegurar al 100%). Especialment destacable també són els indispensables visuals (realitzats per la video artista Katja Boom), que com tots els elements del concert no sobresortia sobre el conjunt i aportava les dosis necessàries d’ambientació.

Sempre s’ha dit que la nota de qualitat que distingeix el músic danès són els innombrables filtres amb els que impregna els seus temes. Aquí ho vam poder comprovar en directe, a part del baix, els seus sintetitzadors, la bateria, i la guitarra vam veure desfilar una infinitat de petits instruments que atorgaven densitat i cos al conjunt.

Com era d’esperar, els moments àlgids van venir amb “Moan” i “Sycamore feeling“. Especialment sublims i emocionants van ser els primers acords del tema (ja un clàssic dels nostres dies) “Miss you“. La banda va deixar sol a Trentemoller amb un xilòfon i aquesta és la raó per la qual hem de veure música en directe, és indescriptible i emocionant viure com un home amb un instrument tan primari pot fer vibrar cinc-centes persones totalment entregades.

En definitiva, el primer dels (espero) molts concerts que gaudiré a la capital ha respost totalment les meves expectatives; perdó, les ha superat amb escreix.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies