Owen és un nen solitari que viu entre uns pares que s’acaben de divorciar i uns companys d’escola que el maltracten. Cada nit, Owen té el costum d’espiar per la seva finestra als seus veïns i una nit veu arribar una adolescent acompanyada d’un home gran. Owen ben aviat coneixerà aquesta nena, l’Abby, i entre tots dos sorgirà una bona relació. Mentrestant, a la ciutat on viuen, on estranyament res és notícia, comencen a succeir-se crims violents amb els que els nouvinguts podrien tenir alguna cosa a veure.
‘Let me in’, dirigida per Matt Reeves, és un nou remake de la novel·la ‘Déjame entrar’ (‘Låt den rätte komma in’) de l’autor suec John Ajvide Lindqvist, que ja va ser adaptada l’any 2008 pel director suec Tomas Alfredson. Tot i que hi ha diferències entre les dues versions (la localització, l’època o petits canvis en la història), l’esperit de totes dues pel·lícules és el mateix i respecta totalment el fons de la novel·la. Era necessària aquesta nova adaptació? Bé, veient la qualitat de la versió sueca podríem dir que no, que no calia que un director nord-americà vingués a adaptar la mateixa història sense canvis significatius, però un cop vista ‘Déjame entrar’ m’inclino a pensar que el bon cinema sempre és benvingut, convertint en innecessari qualsevol debat sobre les raons de la nova adaptació.
‘Déjame entrar’ és una pel·lícula ben estructurada, amb capacitat per atrapar l’espectador, sense importar que hagi llegit el llibre o vist l’anterior versió, i un repartiment molt ben triat. Amb un ritme pausat però que contínuament està explicant coses a l’espectador, veiem com la relació entre Owen i Abby va creixent, som testimonis dels diferents crims que hi ha a la ciutat i de les investigacions de la policia i patim quan la història de referents vampírics s’obre davant de nosaltres. El treball de Reeves, a qui vam conèixer amb ‘Monstruoso’, està força inspirat perquè, tot i copiar gairebé tots els elements de l’adaptació prèvia, sap mantenir l’atenció i és capaç d’entregar-nos imatges molt potents dels dos nens. La música de Michael Giacchino és el perfecte acompanyament, amb una construcció minimalista (pocs instruments i un cor de nens) però amb capacitat per adaptar-se a l’atmosfera i anar creixent al ritme de la història.
Els dos actors principals, els nens Kodi Smit-McPhee i Chloe Moretz, construeixen uns protagonistes creïbles i fan fàcil la feina de l’espectador d’entendre els seus problemes i emocionar-se amb la seva relació. Quan els moments crus arriben són capaços de transformar-se i deixar veure el transfons cruel que generalment es troba darrera d’aquells que han de sobreviure per qualsevol mitjà. Els adults, amb l’excepció del policia interpretat per Elias Koteas, són menys importants pel desenvolupament del film i estan conscientment desdibuixats.
‘Déjame entrar’ és una pel·lícula molt recomanable, tant si coneixeu la versió anterior o el referent literari com si no. En el primer cas ja tindreu clar com anirà tota la història i en el segon tindreu la fortuna del primer descobriment. En tots dos us podreu deixar atrapar per uns protagonistes i una presentació que no us deixaran indiferents.
Envía una resposta