Què tenen a veure el Fast Food i Shakespeare? Més del que podria semblar a primera vista tal i com la gent de la Guapa Teatre s’encarreguen de demostrar, tot convertint els vestidor d’un restaurant de menjar ràpid en un escenari ideal per mostrar-nos, amb humor i força mala llet, un extens catàleg de misèries humanes. Segurament a l’autor anglès li hagués encantat la idea.
I és que McBeth amb formatge és un espectacle força original, àgil i trepidant que no dóna treva a l’espectador. La incertesa que es genera al voltant de l’informe que ha de decidir qui serà el proper “empleado del mes” en una hamburgueseria és el catalitzador de l’acció. A partir d’aquí veiem com interaccionen els sis treballadors de la plantilla: Tots volen ser-ho, no pas pel dubtós honor de veure la seva foto penjada de la paret, sinó per que podran decidir torns, manar els seus companys i, el més important, cobrar un euro més per hora… I faran el que sigui per aconseguir-ho.
Gelos, desconfiança, traïció, enveja, sexe, jocs de poder… Els ingredients favorits de Shakespeare surten a la llum. Però també hi veiem anhels, aspiracions, frustracions, febleses… Tots tenim les nostres motivacions per fer el que fem i els nostres petits (o grans secrets) que guardem a pany i forrellat.
Malgrat la senzillesa de la posada en escena, s’aprofiten molt bé alguns elements, com ara la il·luminació, la veu en “off”, que serveix de contrapunt a allò que veiem i, sobretot, les escenes de Karaoke, que resulten memorables, sobretot la història de la princeseta i el drac a ritme del “With or Without You” dels U2.
El treball de tots els actors és excel·lent i cal destacar el dinamisme, l’entrega i la convicció de tots plegats. Posats a destacar-ne un, cal parlar de la Carla Ricart (Gracia), que broda el paper d’encarregada “cabrona” que juga i manipula tots els seus companys aprofitant-se que és ella qui ha de redactar l’informe designant el proper “empleado del mes”.
En definitiva, es tracta d’una obra molt recomanable i entretinguda. Per fer-li un retret, comentar que, potser a causa d’una qüestió de sonoritat del recinte, de vegades costa seguir alguns diàlegs, sobretot quan parlen tots els personatges a la vegada. Defecte menor, en tot cas, per un treball interessant i amb el que hom es pot identificar perfectament, en aquests temps de precarietat laboral, econòmica i emocional.
Envía una resposta