En la seva primera incursió en català després de “Cosas que hacen BUM” i “Rompepistas”, Kilo Amat ens diverteix (i ens preocupa) amb una espècie de diari semiautobiogràfic en el qual de forma alarmant ens reconeixem i reconeixem alguns dels nostres amics…

Com explica el propi autor a les pàgines finals del llibre (no és una novel·la sinó una crònica tragicòmica de les vacances d’Amat) la història del text es remunta a l’estiu del 2008 quan a Kiko Amat li van demanar unes peces d’uns dos minuts per a una emissora de ràdio. Aquestes peces, ja emeses, van respondre al titular “Vacances mentals”. Un parell d’anys després Columna contacta amb l’escriptor per fer un llibre, el llibre d’històries d’estiu que ens ocupa.

Kiko Amat, a part d’escriptor, és periodista musical i les continues referències a l’esmentat camp musical són constants en les cent quaranta pàgines del llibre. La majoria de les històries són autobiogràfiques però sempre exagerant contínuament; ben segur que això les fa més divertides.

El protagonista i la seva dona (una pèl-roja que anomena Taronja- no sé que pensarà la seva dona verdadera d’aquesta meta literatura) viuen 35 situacions que són pràcticament soliloquis de queixa cap al món i les persones que el componen. I és que el neuròtic alter ego d’Amat desplega per un costat tota la seva malenconia, i per altre tot el seu histerisme, tot el seu odi envers la raça humana en petites dosis que es mouen entre la comèdia (gairebé sempre) i la tragèdia (quan els lectors ens adonem que compartim alguns d’aquests pensaments…).

El Kiko del llibre és un pare treintañero que no deixa titella amb cap: els pares perfectes, els estrangers, els veïns, els guapos (gran capítol), la dreta política…tots aquells “imbècils” que molesten. El Kiko del llibre és un adult a mig fer, atrapat entre la seva decadència física i la convicció que la raça humana va de mal en pitjor. S’intueix algun punt de prepotència (fonamental per creure’s el personatge: s’ha de ser prepotent per fer determinades coses) però el cert és que les pàgines del llibre són tan divertides i de vegades (sic) tan recognoscibles que a poc a poc comences a pensar que té raó. La seva antagonista, la seva sarcàstica dona pèl-roja, sempre està preparada per rebatre amb burla el Peter Pan que té com a marit. Els seus comentaris punyents són de lo millor de la lectura.

Amb un estil directe, buscant l’empatia amb el lector, Kiko Amat no fa més que divertir-nos i entretenir-nos contínuament. De tota manera, la repetició de clixés a mesura que avança el llibre es fa cada vegada mes visible i això fa que cap a la meitat tot es faci menys disfrutable. La lectura continuada d’aquest semi-diari fa que perdi “punch”. Sense cap mena de dubte es gaudeix més com a petites dosis. Es com un programa de sketches i com qualsevol programa d’humor amb sketches, té alts i baixos. De tota manera es tracta d’una escriptura “indignada” sobre el món modern que, val a dir, té cop a punt de partida l’odi cap a si mateix. És aquest llibre una celebració de l’odi sa envers la civilització actual i cap a algunes de les seves convencions culturals i també és un crit de les filies i fòbies del propi autor, sens dubte. Malgrat la mala llet que destil·la (eructes i pets inclosos), Amat aconsegueix que la caricatura de si mateix ens faci trobar també aquestes petites coses meravelloses que tenim a l’abast de la mà (la música, l’amor, ser pare- si, també!-) , coses que ens permeten continuar trampeando en aquest món decadent que sembla una jungla.

En paraules d’Amat, serveixi de passada per justificar el seu “protagonisme” al llibre: “Vinc d’una tradició d’escriptor que en comptes d’imaginar mons llunyans aporta la seva experiència i el que ha vist“.

No ho dubtin. Llegeixin llegeixin llegeixin. I no s’espantin. S’ho passaran bé. El món real i odiós que tots tenim davant.


Editorial: Columna edicions
ISBN: 978-84-664-1289-6
Pàgines: 152
Preu: 16'50€

Kiko Amat (Sant Boi, 1971) és escriptor accidental, periodista cultural sense carrera, anglòfil militant i apassionat fan del pop. És autor de les novel·les El dia que me vaya no se lo diré a nadie (2003), Cosas que hacen BUM (2007) i Rompepistas (2009), les tres publicades a l’editorial Anagrama. També escriu regularment al suplement Cultura/S de La Vanguardia, a la revista Rockdelux i a altres mitjans, coedita el fanzine La Escuela Moderna i dirigeix amb mà de ferro la seva pàgina web, Bendito atraso. L’home intranquil és el seu primer treball en català. Kiko Amat viu a Barcelona amb els seus pèl-rojos dona i dos fills, quatre mil discos i una Vespa rovellada.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies