Frenesí – La Finestra Digital

Des de Madrid ha arribat aquesta obra de Roberto Cairo (“Cuéntame como pasó”) a la Sala Muntaner de Barcelona. Una comèdia d’ambientació atemporal però de referents força propers, i de dubtós gust, tenyida de cert impressionisme alemany. En principi, la història d’un assassí en sèrie hauria de ser prou interessant. Però si hom espera una successió de fets que ens facin dubtar i un suspens tens i sorprenent… que canviï de funció.

Roberto Cairo, autor, director i actor principal de l’obra, pretén mostrar-nos una comèdia hilarant amb un ambient hitchcockià. Per això utilitza música de Bernard Herrmann i certs efectes audiovisuals que recorden Psicosis. Tot i que hom ha de reconèixer el risc que pren l’obra (potser aquest sigui un dels seus pocs punt positius), la forma ensopega i l’humor esdevé a estones irònic a estones poc punyent i, sovint, poc intel•ligent (per dir-ho de manera suau). La trama trontolla per esdevenir una excusa poc convincent en un món surrealista on el sexe, el desamor i les sortides d’armari ens allunyen del presumpte assassí. El ritme de la història frena i accelera i no aconsegueix donar-li una identitat i un tempo adient a les circumstàncies. El text de l’obra queda coix i es precipita cap a un desenllaç poc convincent.

Roberto Cairo, ens transporta cap a una atmosfera decadent (potser el punt més fort de l’obra) Però l’espectador no acaba de connectar, potser per la falta de convenciment del repartiment. Només l’autor de l’obra manté certa dignitat sobre l’escenari. De la resta del repartiment les corbes espectaculars d’Idoia Alzola no acompanyen un treball verd i que necessita una important maduració teatral. Això sí, una acurada posada en escena i l’ús d’elements audiovisuals aguanten un espectacle que, des d’un punt de vista argumental, divaga pels laberints més foscos d’un surrealisme força grotesc. I és que per a gustos… les diferents concepcions de l’humor.