Oliver Stone torna a les pantalles amb la segona part de Wall Street, pel·lícula que va signar en els vuitanta i que va constituir un gran èxit de públic i una trama de cert interès sobre el retorçat món dels executius especuladors nord-americans. El títol d’aquesta última és “Wall Street 2: Els diners mai dorm” (Wall Street: Money never sleeps) i s’estrena el dia 8 d’Octubre en els cinemes del país.
El protagonista originari de la història, Gordon Gekko, interpretat per un madur Michael Douglas (Atracció fatal, 1987, Instint bàsic, 1992), és ara un convicte la pena del qual finalitza en l’any 2000. Al ser alliberat, no l’espera ningú, ni tan sols la seva pròpia filla Winnie (Carey Mulligan) que està ressentida al creure’l responsable de la mort del seu germà. Aquesta viu amb la seva parella, Jake Moore (Shia LaBeouf), un agent de patents ambiciós, especialitzat en la inversió en energies netes.
Gekko comprova que el món de les finances s’ha tornat encara més competitiu i arriscat per a l’inversor que quan ell dominava el mercat i anuncia la seva perillositat en llibres i conferències. En una d’elles coneix al seu futur gendre, que li recorda a ell mateix en la seva etapa de joventut.
Resulta interessant la reflexió moral sobre les causes de la crisi econòmica actual i la picada d’ullet a caigudes alarmants com el cas “Madoff”. No obstant això, en conjunt, el guió és previsible i repeteix part de l’esquema del primer film, del jove impetuós que busca enderrocar al veterà amb la seva nova visió dels negocis. Fins i tot arriba a caure en la ingenuïtat més absoluta en diversos moments, presentant-nos a alguns personatges com autèntics retardats mentals, quan presumiblement són ments preclares del capitalisme mundial.
La interpretació dels actors és acceptable però la incongruència de la història no ajuda a fer creïbles els seus diàlegs i actituds. Michael Douglas es manté digne en el seu paper de vilà, encara que no incorpora aspectes nous pel que fa a la seva interpretació primigènia. Suposadament es tracta d’un manipulador que enganya a tot el món, però el més probable és que l’espectador vegi el perill a quilòmetres, a igual que en les pel•lícules de terror mediocre en les quals les víctimes cometen errors incomprensibles, un després d’un altre, caient finalment en les arpes del histriònic assassí.
Shia LaBeouf (Transformers, 2007, Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall, 2008) aporta alguns detalls atractius al seu personatge, però a causa de els greus problemes del plantejament narratiu, sembla incoherent en diverses ocasions.
Carey Mulligan (An Education, 2009, Brothers, 2009), parella de LaBeouf en la ficció, no transmet tot el que hauria i es passa la major part del film amb la mateixa expressió constreta i entristida. Tampoc li ajuda de cap manera el guió. Aquest es torna maniqueu en nombrosos fragments. Fins i tot el magnífic actor Josh Brolin, al que ja vam veure en No és país per a vells, dels germans Coen (2007), ocupa un rol sense massa matisos, encara que acaba per convertir-se en un dels millors del llargmetratge.
La planificació de les seqüències pretén ser “moderna”: La càmera es mou constantment d’un personatge a un altre i de vegades quan està enquadrant només a un d’ells. A l’abusar d’aquest recurs fins en converses íntimes en les quals seria més apropiat un rodatge més assossegat, amb un muntatge de plà-contraplà (és a dir, veient primer a un actor i a continuació, per tall, la reacció de l’altre), esgota la nostra atenció i recorda a l’estètica d’un videoclip accelerat en lloc d’una pel·lícula de ficció.
El director de fotografia, Rodrigo Prieto, cèlebre pels seus treballs en Amores Perros, de González Iñárritu (2000) i Brokeback Mountain, de Ang Lee (2005), es caracteritza per la utilització amb destresa de la “steadycam”. És un suport de la càmera que s’ajusta al cos del tècnic i li permet traslladar-se amb ella i corregir enquadraments amb suavitat. És a dir, es tracta d’un artefacte amb el qual és possible seguir a personatges o realitzar desplaçaments sense majors vibracions. No obstant això, en Wall Street 2, sembla que es busca fer evident la presència de l’operador amb brusquedat, per a imprimir ritme i agilitat a l’escena, i el que provoca és cert atordiment en diversos moments. Altres seqüències han estat rodades amb solvència i professionalitat, pel que es fan més evidents les diferències amb la resta.
Per contra, són impactants els plànols dels gratacels amb efecte d’accelerat i les panoràmiques portades a terme en aparença amb grua o cap calent, encara que tal vegada hagin estat generades per ordinador. Fos com fos, el resultat està molt aconseguit.
Les altes xifres de recaptació en Estats Units indiquen que la cinta ha cridat l’atenció dels espectadors en aquell país. Probablement responguin a la fama recollida per la primera part o per una excel·lent campanya publicitària. O potser hagi assolit entretenir a més d’un. En el meu cas no va ser així i només podria recomanar el film a aquells amants de les teories econòmiques amb desitjos de descobrir les veritats i mentides d’un guió que resulta fals i avorrit per a una inexperta en el camp de les inversions financeres.
Envía una resposta