Una nit per recordar: emocionant i, a més, d’allò més didàctica. El gran director Giovanni Antonini ens va oferir un excel·lent concert que va il·lustrar a la perfecció l’evolució musical del Barroc al Classicisme; o dit, d’una altra manera, les transformacions musicals que trobem de Bach a Haydn.

Poques vegades hi ha ocasió de gaudir d’un gran concert i, alhora, d’una autèntica lliçó d’Història de la Música. Sense dir ni una paraula, el director italià Giovanni Antonini -un autèntic especialista en el repertori barroc i clàssic reconegut arreu del món- ens va delectar amb una sessió d’allò més entenedora que il·lustrava les transformacions musicals que van de la suite a la simfonia.

L’excel.lent elecció de les obres, ens va permetre viatjar per tres estils fonamentals de la música de la segona meitat del segle XVII: el Barroc, el Classicisme i el període anomenat Galant.

Per començar, una suite de Johann Sebastian Bach pertanyent al període de Leipzig dins l’obra del “vell cantor”, que aporta certes reminiscències de balls populars. Una obra, que l’ODBC va brodar en la seva versió, escrita per cordes i vents -dos oboès i fagot-, que mostra a la perfecció l’ambició orquestral del Barroc tardà.

Tot seguit, Antonini va continuar amb una simfonia de Carl Philipp Emanuel Bach -conegut com el Bach d’Hamburg-, un dels quatre fills del compositor que es van dedicar a la música i un compositor excel·lent, segurament eclipsat injustament per l’allargada ombra de la figura paterna. La seva obra s’inscriu plenament en el període Galant -és a dir, en el Classicisme primerenc- com demostra aquesta Simfonia en fa major, on no només s’adverteix el gust per les formes clàssiques sinó també certa anticipació romàntica, evident en el inicial Allegro di molto.

Giovanni Antonini

Per últim, la llicò magistral va culminar amb la Simfonia 102 de Haydn; a qui s’ha considerat una mica frívolament el pare de la simfonia. De fet, Haydn no va ser el creador de la forma simfònica, però sí un pes pesant del simfonisme clàssic que, al llarg de més de cent obres, va consolidar i afermar els gran trets d’aquesta forma musical. Estructurada en quatre moviments, la 102 és una obra d’un encant irresistible, també amb alguns tocs romàntics, plena de pinzellades humorístiques identificables en els contrastos tonals del rondó conclusiu. L’OBC es va lluir plenament en l’interpretació, plena de subtileses, d’una peça fonamental del repertori clàssic.

Al finalitzar, com és lògic, l’OBC comandada per Antonini va rebre una cataracta d’aplaudiments. Si tot el que els hi he dit, els ha fet pensar que es van perdre una nit memorable. Deixin-me que acabi amb un consell: Antonini tornarà a ser el proper 11 d’octubre a Barcelona, amb el grup de cambra Il Giardino Armonico que dirigeix des de 1989, per acompanyar la soprano Cecilia Bartoli. Jo de vostès, no m’ho perdria.



Johann Sebastian Bach. Suite núm. 1 en do major, BWM 1066 (1717-1723)

Carl Philipp Emanuel Bach. Simfonia núm. 3 en fa major, Wq 183/3 (1776)

Franz Joseph Haydn. Simfonia núm. 102 en si bemoll major, Hob I/ 102 (1794)

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada