Poca cosa sabem de la música de Burkina Faso. L’arrasador coupé-décalé -una comercial combinació de ritmes del Congo amb samples i ritmes deep bass- ho ha posat ben difícil a altres propostes autòctones molt més interessants, com la música de Victor Démé. Potser per això, el seu debut professional no va arribar fins als 46 anys. Abans va treballar a la sastreria del seu pare, mentre tocava amb altres músics afeccionats i forjava el seu particular estil, una curiosa amalgama de música tradicional africana amb ritmes pop.
Escoltant Démé en disc, les arrels guanyen la partida a la orfebreria pop. En directe, en canvi, la vessant festiva i més comercial i ballable va destacar des del començament. El passat divendres, la sala Oriol Martorell de l’Auditori va celebrar una festa ben particular, una festa mandinga.
Ben aviat, les cadires van fer més nosa que altre cosa. Al meu costat, una dona de proporcions generoses remenava els malucs amb una habilitat impossible d’emular. Els ritmes potser podien semblar, de vegades, una mica repetitius però, sens dubte, eren més que aptes per el raptus del ball. I van ser molts els que s’hi van deixar portar. Hi va haver màgia i espontaneïtat; allò no estava gens calculat.
Els germans Diarra, responsables de les percussions i el kora, van ser els encarregats d’encetar el concert. I ben aviat se’ls hi van unir uns altres germans, els Diabate, responsables de la guitarra i el baix. Al contrari del model anglosaxó, les percussions es van col·locar al davant de l’escenari i certament valia la pena tenir-les ben aprop per fruir de les subtileses del Salif i l’Ali Diarra. Els Diabate, en canvi, van escorar el so cap a un pop de regust vuitanter, que, de vegades, recordava les polides produccions del segell Real World.
Fos com fos, la irrupció de Démé va convertir allò en una festa. Amb maneres d’astre del pop, la seva veu poderosa i una mica afònica es va passejar sobre les bases rítmiques amb comoditat. Un grapat de cançons inspirades, amb fusta de hits, es van posar ràpidament al públic a la butxaca. Per un moment, Barcelona va desaparèixer del nostre imaginari: Démé va aconseguir allò impossible, acostar-nos una mica més a la costa oest africana. Una nit prou diferent i sorprenent.
Envía una resposta