Judith Colell i Jordi Cadena han fet una gran feina amb l’adaptació cinematogràfica del conte de Lolita Bosch, “Elisa Kiseljak”. Encara estic tremolant. Començo fort: si algun cop pogués rodar una pel·lícula m’agradaria que almenys fos la meitat de bona que aquesta “Elisa K”.

El film narra els dos moments més importants a la vida de la protagonista, els més durs, els més emocionals: Elisa K és violada amb 11 anys a mans d’un amic del seu pare (un joier sense nom, només és “l’amic del pare” que promet regals) i catorze anys després recorda o, més ben dit, s’adona realment del que va passar. Tant de temps intentant oblidar que al final el record surt amb força destrossant el seu present. Elisa (interpretada en les dues edats per unes espectaculars Clàudia Pons i Aina Clotet) quasi bé de forma inconscient, ha volgut eliminar el moment del seu cap però aquest moment torna per atzar un dia mentre beu un cafè a la cuina.

Es tracta d’una pel·lícula on la forma guanya al contingut. El cinema i el seu llenguatge visual guanyen a la narrativa dels fets. Una primera part (de Jordi Cadena) rodada en blanc i negre, pràcticament sense diàlegs i amb una veu en off que s’avança a l’acció.

Aquest recurs de la veu del narrador descol·loca al principi però comença a fer mal poc a poc (“en uns minuts Elisa K serà violada”). Una primera part que explica els moments repetitius i anodins d’una família que no semblen tenir importància però que per l’espectador es fan molt intensos al conèixer el què ha passat. La segona part (de Judith Colell) s’oblida del blanc i negre, tira de diàlegs (pocs però suficients i gens sobrexplicatius) i la càmera es tira a sobre dels actors. El moviment de la càmera és agressiu, segueix amb nervi el cos de la protagonista. Dos pel·lícules en una, dos formes de rodar en una, dos estils perfectament adequats als sentiments de la protagonista. Una primera part en tercera persona i una segona en primera. La forma guanya.

Destacaria dos moments de cada part: l’excel·lent muntatge del moment de l’agressió sexual que no es veu però es pateix: no importa el grau, una agressió sexual per a una nena tan petita es una violació en tota regla. El fill gran trenca el gronxador com si la peça que s’ha de posar bé perquè funcioni sigui una metàfora del que haurà de fer Elisa catorze anys després: arreglar tot aquest silenci. El segon moment que destacaria es el moment d’anagnòrisi de la Elisa. El brot pràcticament psicòtic que ataca al seu cos es d’una duresa esfereïdora i l’actuació de la Clotet es absolutament memorable.

El càsting (ja ho he dit en els papers principals) és perfecte però també vull destacar a la Lydia Zimmermann amb un paper contingut (valor intrínsec de tota la peli) i excel·lent. El disseny de so és un altre element a destacar: cuidat i al servei de l’implicació del espectador (com a mostra l’escena final amb Elisa i el seu pare…al mateix cafè on esmorzaven de petits).

En definitiva, una gran reflexió sobre la descomposició de l’ànima i del poder (a tots els nivells) de la memòria i del record. Una aposta (per alguns experimental) que ens fa gaudir del cinema i de la posada en escena sense perdre de vista la tragèdia. Un film que demostra que es pot fer cinema d’autor amb concreció, que demostra el valor de les pel·lícules petites i que deixa clar, en paraules del propi Cadena, que “la infantesa hauria de ser un lloc on sentir-se segur”.

Jo vull fer aquest cinema i sobretot continuar veient-lo a les sales del nostre país. És un cinema àrid i dur, si, però elegant i bo. Molt bo.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies