Trobo finalment el meu lloc, seient 18 filera 18 en el sector 125. Miro al voltant i veig la gent que busca rutinàriament el seu lloc. Les grades estan compostes però no s’omplirà. A sota, la platea és totalment plena. Hi ha gent de totes les generacions, davant meu hi ha una senyora de 60 anys i al constat un noi de 45 anys menys. La gent espera impacient, parla entre sí sense deixar de mirar l’escenari de reüll. Tot i que no hi siguin tots els membres fundadors del grup, sobretot per l’absència dels cofundador Roger Hodson, aquesta és una cita històrica i ningú se la vol perdre.
S’espera un concert de dues hores i mitja, molt espectacle i llum. La veterana banda britànica, nascuda fa 40 anys, ha regalat èxits durant els anys setanta i fins i tot els vuitanta que encara les noves generacions són capaces de taral•lejar malgrat no ser-ne del seu gust. Molta música s’ha escoltat des de llavors, però la de Supertramp s’ha continuat i es continuarà escoltant per molt de temps.
S’apaguen els llums i la gent en el Palau gairebé ja no parla i mira expectant l’escenari obscur. Entren els nou components de la banda actual, entre ells està Rick Davies (fundador i teclista) i junt amb ell hi són els llegendaris membres de Supertramp com John Anthony Helliwell (saxos i flautes). També veterans de gires passades com Jesse Siebenberg (fill de Bob, veus, guitarres i percussió), Cliff Hugo (baix), Carl Verheyen (guitarres) i Lee Thornburg (vents). L’espectacle comença, hi ha llums de color lila i la música sorgeix amb el seu ritme tranquil, arrenca amb You Started Laughing.
Rick Davies no para entre el piano i el teclat, la pantalla central s’omple d’imatges de la cosmopolita ciutat de Los Angeles. Nothing New surt a la pantalla. En els laterals les de ells, ja grans, ha envellit com els sues fans, però la seva música continua igual.
Rick va dirigir-se al públic, la darrera vegada que ens va visitar va ser fa vuit anys, just quan va néixer el seu nét. Diu que la cuina catalana és la millor del món, bé, la segona millor, ja que no hi res millor que el “Breakfast in America“, un clàssic, la gent s’aixeca i canta. Tot i aixì es troba a faltar a Hodgson, autor i veu d’aquesta i d’altres grans cançons com “Give a little bit“, “It’s raining again” o “The logical song“. Tots han sonat al Sant Jordi saltejades entre d’altes menys conegudes. Al final la seva missió és la de trampejar l’absència de Hodgson i cantar lletres mítiques. Hodgson es va enfadar arran aquesta gira ja que deia haver fet un pacte verbal amb Davies per a que no fes servir les seves cançons. Cosa que no s’ha complert, i que el públic ha agraït. Quan sonen els primers acords d’un tema la gent sospira com si una part de la seva vida tornés de cop a la seva memòria en forma de record sublim i nostàlgic. Després de dues hores de música, la banda es retira, el públic xiula, ells tornen. Sonen uns altres primers acords acompanyats d’un crit llunyà: School. El so va explotar amb els “bass” del baix i la gent va vibrar. Ells han tornat per fer recordar que encara saben fer música, al final són la “Old School”. Un “encore” de quatre temes que incloïa Dreamer, també de Hodgson.
Supertramp, una banda eclèctica oberta a nous tipus de música però que mai s’ha deixat endur per les modes. Amb aquest concert ho han confirmat. Ha estat molt tranquil, amb algun pic eufòric al ritme de Breakfast in America o It’s raining again. El so ha estat correcte, sense defraudar a un fans que sabien el que trobarien, com informava la pantalla al començar l’espectacle, “nothing new” (res de nou). S’ha trobat a faltar en Hodgson, que de fet el podrem veure el proper 31 de març en el Palau de la Música, però clar, ve ell sòl, sense la banda, la mitja taronja liderada per Rick.
Envía una resposta