Els nord-americans Limp Bizkit, després de 5 anys de silenci, tornen als escenaris amb la intenció de recuperar el temps perdut. Una sala plena de gom a gom va ser testimoni de l’estat de forma i la vigència dels que van ser els abanderats d’un estil de música i d’una generació.

Cada cop que hi ha un concert a Razzmatazz, un s’apropa amb la predisposició de viure una gran festa musical. Caminant pels voltants de la sala, vas veient com centenars de persones van omplint els carrers i els bars de la zona. Es respira un ambient que fa recordar aquelles actuacions memorables d’alguns grups que potser mai més es tornaran a repetir. És així com alguns ja entrem plenament preparats per una nit màgica.

El grup The Blackout va ser l’encarregat d’engegar motors. Aquesta proposta musical no té molt a veure amb la dels Limp Bizkit, però li van posar ganes. Va ser una actuació acceptable, amb un repertori curt amb la finalitat d’animar al públic i preparar el terreny per Fred Durst i els seus nois.

A les 21.30h, molt puntual, va sortir a escena un dels referents del metall de finals dels noranta. Van començar amb el single del seu nou disc “Why Try” seguit d’un dels seus clàssics “My Generation”, on el públic va començar a embogir. El setlist es va centrar en els seus dos àlbums més coneguts i més valorats per públic i crítica: “Significant Other” i “Chocolate Starfish”. Així van anar sonant temes com “My Way”, “Hot Dog”, “Livin’ It Up”, “Break Stuff” i “Re-arranged” que van fer moure caps i braços al ritme de la demolidora bateria de John Otto.

El secret del so de Limp Bizkit és el còctel de suavitat i contundència característic del nu-metal. Tot i que, una de les seves claus és la de tenir un dels millors “frontmans” del moment. Fred Durst continua sent el centre i l’ànima d’aquesta formació, no tant sols pels seus registres vocals, sinó també per la seva actitud a l’escenari i la seva connexió amb el públic que tots vam poder comprovar al llarg de l’actuació.La posada en escena no va estar recarregada de llums, focs d’artifici ni projeccions multimèdia. Tan sols, van optar per un baix il·luminat per uns quants leds i el vestuari i maquillatge del guitarrista Wes Borland. Limp Bizkit mostra en aquesta gira música sense artificis. Podem destacar les aportacions de Dj Lethal, que es va encarregar d’animar les transicions entre algunes cançons amb fragments de les sintonies dels Caçafantasmes, Benny Hill o la família Adams.

La recta final del concert va concentrar els temes més esperats, entre els que destaquen la imprescindible “Nookie”, “Take a Look Around” (el tema central de Missió Impossible II), la balada “Behind the Blue Eyes” que va corejar el públic, “Rollin‘”, un fragment de “All Apologies” de Nirvana i “Faith” per posar el punt i final a la nit.

Podríem dir que els Limp Bizkit es troben en plena forma. Van oferir un concert ple de clàssics on van demostrar la qualitat de la seva música i la fidelitat de molts seguidors que continuen creient en ells. Ens falta escoltar el nou disc per saber com serà el futur d’aquesta formació i poder comprovar si poden fer coses noves i interessants o si, pel contrari, viuran eternament dels clàssics que van impactar a tota una generació.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies