La família Velasco composta per Leo, Alicia i la seva filla Dafne de quatre anys d’edat, viu una vida tranquil·la a la ciutat de Madrid. Alicia és la persona que, habitualment, s’encarrega de la cura i l’educació de la nena. Durant les vacances de Nadal Alicia mor inesperadament després d’un atac d’epilèpsia, deixant al seu marit sol amb la seva filla. Dafne, molt afectada per l’absència de la seva mare, reclama contínuament la figura materna, per la qual cosa Leo, intentant atendre-la el millor que pot, serà capaç de renunciar a sí mateix fins posar en perill la seva pròpia identitat.
Un dels esports favorits de la indústria espanyola és deixar viure de renta als seus directors. Una primera pel·lícula amb èxit comercial o de crítica en un moment puntual pot aconseguir que un novell arrossegui de forma permanent l’etiqueta de futur gran director. L’any 2001 Achero Mañas va sorprendre amb El Bola, una de les triomfadores dels premis Goya d’aquell any (més pel missatge o la pròpia història que explicava que no per qualitat o innovació del film). I a partir d’aquí, la fama de profund, místic i de director interessant l’ha acompanyat, sempre comptant, a més, amb el beneplàcit de certa crítica que recolza més la fama que la qualitat.
Todo lo que tu quieras confirma que Achero Mañas està destinat a engreixar aquesta nòmina de rendistes del cinema espanyol. Tot i que el punt de partida és interessant, no és ni de lluny la pel·lícula que vol ser. Patina d’entrada amb la interpretació de Juan Diego Botto, que només li dona una positura i un canvi físic al personatge. Segueix patinant amb el gruix de metàfores innecessàries de què es serveix Mañas per acompanyar la història. I per acabar, apuntala i afegeix ingredients al film que no desenvolupa més enllà d’una escena (l’homofòbia, la infidelitat, la societat que castiga els pares separats…).
Mañas perd l’oportunitat d’explicar-nos què li passa internament a un home que es vesteix amb la roba de la seva dona morta. Quan es mira al mirall i es descobreix més femení que masculí. Quan la seva filla és capaç de confondre’l amb la seva mare i perd la seva identitat… Però tot això queda enrere per obsequiar-nos amb un film que la única cosa que ofereix és la transformació física de Juan Diego Botto i la mirada d’un prodigi de nena amb 4 anys. Un d’aquells films que tan agraden a la indústria, que serà nominat a 33 Premis Goya, però que alhora contribuirà a engrandir la fitxa de pel·lícules que alimenten la imatge mediocre que té el cinema espanyol més enllà de les nostres fronteres.
Envía una resposta