A mitjans dels 70, quan el rock vivía una peculiar revolució abanderada per figures com David Bowie, un grup de noies van envaïr un espai fins aleshores exclusivament masculí. Es feien dir The Runaways i aconseguiren un èxit fugaç amb temes que ja quasi ningú recorda com “Cherry Bomb” o “Queens of Noise”. Ara la directora Floria Sigismondi ens permet conèixer una mica la seva historia amb un film que es basa en una novel.la escrita per la cantant de la banda, Cherie Currie.
The Runaways eren la guitarra i vocalista Joan Jett (que després aconseguiria certa fama amb hits com ‘I love Rock’n’Roll’), la cantant Cherie Currie, la guitarra Lita Ford, la bateria Sandy West i la baixista Jackie Fox. Després de conèixer-se i començar a assajar juntes, van cridar l’atenció del productor Kim Fowley que va veure en elles la oportunitat de fer-se d’or proporcionant a l’escena rock del moment quelcom que li mancava: un grup format per noies comportant-se com nois. El seu ascens a la fama, tant meteòric com breu va venir marcat per diversos problemes personals, addiccions a les drogues i disputes que aviat van posar fi a l’aventura d’aquelles adolescents.
Aquest passatge és el que retrata el film i “The Runaways” explica bé el què vol explicar. Però el què vol explicar es queda curt i no és una historia en profunditat sobre l’època ni el context ni les vivencies de les Runaways. Qui esperi això sortirà decepcionat perquè la pel.lícula passa de puntetes sobre molts temes i deixa de banda altres que haguessin fet la historia més interessant.
Es centra en narrar com unes adolescents van fer un intent de marcar la diferencia en el panorama del rock d’aleshores (quan el fet que una noia agafés una guitarra elèctrica es veia com quelcom anormal), presionades per un manager disposat a treure’ls tot el suc possible i arrosegades a la mítica voràgine de sexe, drogues i rock’n’roll. Però es queda curta en presentar les seves motivacions i aspiracions, el què van suposar musicalment, o com van resoldre diverses situacions.
Diuen a la pel.lícula que d’un grup, els fans sempre recorden el cantant, i en aquest cas el què queda més a la retina és precisament la cantant, una Cherie interpretada per Dakota Fanning que esdevé la gran protagonista. No en va el guió es basa en el llibre ‘Neon Angel’ escrit per la propia Cherie però, en tot cas, Fanning fa un bon treball interpretant aquesta noia que mig volent mig per força es va veure arrossegada cap al paper que li exigien manager i fans, una actitud de gateta sexy i constantment drogada que pel que es veu al film no anava gaire amb el seu caràcter vulnerable, la seva edat i el seu entorn familiar. Però això va en detriment de la resta, ja que la pel.lícula, a excepció de Joan Jett (una Kirsten Stewart que marca actitud però que a estones es passa de monotonia i que porta el seu personatge massa a l’interior), ninguneja les altres membres de la banda, deixant-les en un paper quasi inexistent.
L’ascens i caiguda d’una banda de rock i el camí cap a l’autodestrucció que comporten els excessos de la fama ja l’han retratat millor i més en profunditat molts altres films. En aquest sentit “The Runaways” no aporta res de nou ni massa memorable més enllà de descubrir aquestes pioneres del rock femení al gran públic i del fet que aquesta inèrcia sigui més trista de veure en unes noies que eren tant joves. No obstant, el film compta amb alguns alicients com l’estètica i el cromatisme usats per la directora, la música i les interpretacions de les dues protagonistes, ni que sigui per veure Dakota Fanning i Kristen Stewart espolsant-se la imatge pàmfila que amenaçava encasellar-les de per vida després de la seva participació a la saga ‘Crepúsculo’.
Envía una resposta